dilluns, 21 de setembre del 2015

[missatge nostre a la nostra entitat “La Caixa”] ...
Fent abstracció dels treballadors i responsables d'aquesta oficina, els manifestem que deplorem profundament el posicionament de l'entitat, com a part de l'associació corresponent, en relació amb Catalunya, i el dret nacional i social a autodeterminar-se.
Per al seu coneixement i efectes oportuns (com ha estat per al nostre coneixement i efectes oportuns). Atentament,

dijous, 10 de setembre del 2015

 

 

  

 

 

Dos més dos són mil. Els efectes comercials de la independència


Comunicat conjunt del Col·lectiu Wilson sobre els efectes comercials de la independència.
1 Catalunya és un país molt obert a l’exterior. Tant la facturació catalana a fora de Catalunya com les importacions provinents de l’exterior (inclosa la resta de l’Estat espanyol) són superiors al 60% del PIB català. El grau d’obertura exterior de l’economia catalana és, però, el grau que ens pertoca donada la mida de la nostra economia.

2 El comerç català mostra una preocupant dependència del mercat espanyol: aproximadament el 50% de les exportacions catalanes tenen la resta d’Espanya com a destí. Els països europeus amb mida similar a Catalunya mostren una major diversificació en el destí i origen de les seves transaccions exteriors.

3 Un factor fonamental per entendre la desproporcionada importància del mercat espanyol en el comerç català són les inèrcies creades pel fet que l’economia espanyola va romandre tancada a l’exterior durant gran part del segle XX. Un segon factor important per entendre aquesta dependència és la política d’infraestructures portada a terme per l’Estat espanyol, que s’ha negat en repetides ocasions a finançar certs projectes d’infraestructura claus que haurien facilitat el comerç entre Catalunya i la resta d’Europa. Un clar exemple és el reforçament del corredor mediterrani. Una política d’infraestructures centralitzadora condueix naturalment a una centralització en els fluxos comercials.

4 L’actual situació no ha de ser permanent. Al llarg del temps, les inèrcies del passat s’aniran diluint fins a assolir un equilibri al que Catalunya tindrà un grau de diversificació semblant al d’altres països i on les transaccions amb Espanya haurien de representar un percentatge menor del total de vendes catalanes a l’exterior. Tot i que aquest procés de diversificació podria ser considerablement lent, de fet ja és perceptible en les dades agregades de comerç català: el percentatge d’exportacions catalanes amb destí a la resta de l’Estat espanyol ha baixat del 57% a l’any 2000 fins el 47% a l’any 2011.

5 Un procés d’independència podria reduir el comerç entre Catalunya i la resta d’Espanya i accelerar aquest procés natural de diversificació de mercats. Què passaria si de sobte deixéssim de vendre a Espanya abans de trobar compradors a la resta del món? Quins efectes tindria això per l’economia de Catalunya? Aquesta preocupació és legítima i, adonant-se d’això, certs partits polítics i els seus analistes han tractat d’atemorir els catalans amb càlculs catastrofistes que pronostiquen caigudes del PIB català del 9, 16 o fins i tot 19 per cent del PIB català. Són versemblants aquestes prediccions? La nostra resposta és un clar i contundent NO.

6 El punt de partida dels càlculs més catastrofistes consisteix a senyalar que les exportacions catalanes a la resta de l’Estat espanyol constitueixen una xifra superior al 30% del PIB català. Si la independència comporta una caiguda molt significativa (per boicots o animadversions) en les compres de productes catalans, s’argumenta, el cost en termes del PIB català pot ser molt elevat també.

7 Sovint s’oblida, però, que les exportacions son una mesura de producció o facturació i per tant el seu valor incorpora no només el valor afegit pels exportadors, sinó també el valor dels béns intermedis emprats en la seva producció. Alguns d’aquests béns intermedis són produïts a Catalunya, però altres són importats de l’estranger (cal recordar que dos terços de les importacions catalanes són béns intermedis). Com a conseqüència, el percentatge efectiu de valor afegit o PIB català incorporat en les exportacions catalanes a la resta d’Espanya és significativament menor i s’ha estimat en un 22.5% del PIB.

8 Sovint s’oblida, també, que els béns que no es puguin vendre a la resta d’Espanya no es llançaran a les escombraries. Els empresaris catalans no es quedaran de braços creuats i intentaran vendre la seva producció a mercats alternatius. Potser a un preu rebaixat, però en tot cas a un preu positiu. Com a conseqüència, la pèrdua de valor afegit associada amb una caiguda de les vendes al mercat espanyol depèn de la rebaixa de preu que s’hauria de fer per vendre aquests productes a la resta del món.

9 Per generar caigudes del PIB del 9% com a conseqüència de la independència cal suposar que les exportacions catalanes a la resta d’Espanya baixaran un 80% i que els productors catalans hauran de vendre aquests béns a altres països a meitat de preu. D’aquesta manera el boicot afectaria el 0.8 x 22.5 = 18% del valor afegit o PIB català, i d’aquest valor afegit en perdríem una rebaixa equivalent a 0.5 x 18 = 9%. Afortunadament, aquestes hipòtesis són simplement absurdes i, per tant, les xifres que generen també ho són.

10 És inversemblant que les exportacions catalanes a la resta d’Espanya arribessin a baixar un 80%:
a/ En primer lloc, un boicot d’aquesta mida tindria conseqüències gravíssimes per a l’economia espanyola i per tant les amenaces de boicots pateixen el mateix problema que les amenaces de deixar Catalunya fora d’Europa: no són creïbles. És a dir, ara els interessa anunciar-les, però quan arribi el moment, degut als seus propis interessos trobaran difícil portar-les a terme.
b/ En segon lloc, es fa difícil pensar que els consumidors i empreses espanyoles fessin boicot a les empreses multinacionals localitzades a Catalunya com Nestlé, BASF, Volkswagen, Nissan o Repsol perquè seria difícil distingir si els productes d’aquestes empreses provenen de Catalunya o d’altres llocs i perquè els mateixos espanyols no voldrien perjudicar les empreses dels seus socis europeus (com Volkswagen) i, encara menys, les seves pròpies (com Repsol). L’any 2006, el conjunt d’empreses multinacionals amb seu fora d’Espanya van aportar un 40% de la facturació manufacturera catalana i un percentatge no menor de les exportacions catalanes. Això vol dir que un boicot als productes catalans difícilment afectaria a més del 60% de les vendes a Espanya.
c/ En tercer lloc, cal imaginar que hi hauria una major propensió al boicot pels béns de consum que pels béns de capital o intermedis. Les dades d’exportacions catalanes de 2011 mostren que només un terç (1/3) de les exportacions catalanes estan associades amb béns de consum. Per tant, en un cas extrem en el que el boicot afectés el 50% dels béns de consum i el 20% dels béns de capital i intermedis produïts per empreses amb capital majoritàriament català, la caiguda de les exportacions al mercat espanyol seria només del 0.6 x (1/3 x 50% + 2/3 x 20%) = 18%. Nosaltres pensem que els consumidors i empreses espanyoles són racionals i que per tant no hi hauria boicot. Però potser ens equivoquem. En qualsevol cas, és molt improbable que un boicot afectés més del 18% de les exportacions catalanes a la resta d’Espanya.

11 L’evidència empírica suggereix que la rebaixa mitjana de preu necessària per vendre els productes catalans potencialment boicotejats per Espanya a la resta del món es troba en una forquilla que va del 10% al 40% essent el 25% el valor emprat per la major part d’economistes. Per calcular la incidència sobre el PIB català també s’hauria de tenir en compte la part dels costos dels serveis associats amb transportar aquests béns i serveis als mercats estrangers que no són pagats a empreses catalanes. Estimem que aquests costos pagats a estrangers, que equivalen a una reducció en el preu net de venda, serien com a molt un 10% del valor de les exportacions.

12 Aquestes observacions ens porten a la conclusió que, en el pitjor escenari possible, ens trobaríem amb una caiguda de vendes del 18% i necessitaríem un rebaixa del 40 + 10 = 50% en el preu per recol·locar aquestes vendes. En aquest escenari molt pessimista la caiguda en el PIB català seria del 0.18 x 0.5 x 22.5 = 2.0%. En el cas més plausible en que la rebaixa en el preu fos només del 25 + 10 = 35%, la caiguda en el PIB català seria del 0.18 x 0.35 x 22.5 = 1.4% del PIB. I això és encara suposant que els béns de consum catalans patirien un boicot quasi bé 10 cops (60% vs. 6.5%) més elevat que el que va patir el cava el 2005! En definitiva, qualsevol escenari raonable indica que els efectes comercials de la independència tindrien un impacte relativament petit sobre el PIB català, especialment en comparació amb el dividend fiscal de la independència, que recordem és superior al 8% del PIB.

13 Alguns analistes han dibuixat un escenari encara més catastrofista en què una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, presumiblement pel vot en contra d’Espanya. Com el nostre col·lectiu va explicar en detall en el document “Europa, Europa”, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels) Catalunya no necessitaria formar part de la UE. Només hauria de signar acords bilaterals com els que té Suïssa. I els tractats de la UE estipulen que els acords bilaterals d’aquest tipus no exigeixen unanimitat, sinó una majoria qualificada. A més la legislació europea permetria començar a negociar aquests acords abans que Catalunya es convertís en un estat sobirà (vegi’s, per exemple, la comunicació de la Comissió Europea COM(2012) 602 final, de 10 d’octubre de 2012).

14 Sovint s’esmenta que la independència podria tenir efectes sobre la localització de les empreses. Per contestar aquesta pregunta cal preguntar-se primer: per què voldrien marxar les empreses de Catalunya? Naturalment, davant d’un escenari catastròfic de boicots generalitzats on les vendes a la resta d’Espanya baixessin un 80% i el PIB català caigués un 9% és concebible que algunes empreses decidissin evitar el boicot tot “saltant la tanca”. Cal recordar, però, que la deslocalització és un procés que comporta costos fixos molt elevats que només serien amortitzats si les empreses esperessin uns boicots de molt llarga durada. A més, com hem explicat abans, un escenari on les vendes a la resta d’Espanya caiguessin un 80% és simplement absurd. Si el boicot acabés resultant en una caiguda petita del PIB, l’efecte sobre la deslocalització de les empreses també seria petit.

15 Podria ser que les multinacionals no volguessin quedar-se a Catalunya perquè el nostre mercat seria massa petit? Alguns dels països que han captat grans fluxos d’inversió directa en els darrers anys, com Irlanda o Bèlgica, tenen economies de mida semblant a la catalana. De fet, les multinacionals només es preocupen de la mida d’una economia quan aquesta economia està tancada a l’exterior. Si com hem argumentat abans, la caiguda en el comerç català fos petita i a més tingués un efecte pràcticament nul en les empreses amb marques estrangeres (com són les multinacionals), de nou l’argument de la mida no és de rebut.

16 Això no vol dir, però, que en una Catalunya independent no hi hauria deslocalitzacions, moviments de seus a Madrid o tancaments d’empreses. És clar que n’hi hauria, de la mateixa manera que n’hi ha hagut i en continuaria havent-hi si Catalunya seguís formant part de l’Estat espanyol. La qüestió clau en la nostra opinió és l’efecte que la independència catalana tindria sobre els incentius de les empreses multinacionals a establir noves operacions a Catalunya i sobre els incentius dels catalans a crear noves empreses. En aquest sentit cal senyalar dos fets. En primer lloc, la independència dotaria el govern català de més discrecionalitat i recursos per a portar a terme inversions en infraestructura o polítiques fiscals que incrementessin els incentius de les empreses estrangeres a localitzar la seva producció a Catalunya. En segon lloc, i en matèria de creació de noves empreses, és difícil imaginar que un futur estat català instaurés unes regulacions pitjors que les que existeixen actualment a Espanya. Sense anar més lluny, l’informe “Doing Business”, publicat anualment pel Banc Mundial situa Espanya en la posició 136 en un ranking de 185 països del món en termes de la facilitat de crear empreses noves. En matèria de creació d’empreses, un només pot afirmar que “Espanya no és Uganda” (posició 144 en el ranking) amb la boca ben petita.
Pol Antràs (Ph.D., MIT) Catedràtic de Harvard University
Carles Boix (Ph.D., Harvard) Catedràtic de Princeton University
Jordi Galí (Ph.D., MIT) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)
Gerard Padró i Miquel (Ph.D., MIT) Catedràtic de la London School of Economics
Xavier Sala i Martín (Ph.D., Harvard) Catedràtic de Columbia University
Jaume Ventura (Ph.D., Harvard) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)
Lloc Web: www.wilson.cat

 

 

  

 

 


https://youtu.be/RGrVuDGOt1M

dimecres, 9 de setembre del 2015

INSCRIVIU-VOS A LA "VIA LLIURE" I "OMPLIM LA MERIDIANA" !!!
https://via.assemblea.cat/cat/

Nosaltres (amb el grup familiar) ja hi estem inscrits, en l'eix "OBERTS AL MÓN" en la zona de La Sagrera *.
 
* (no sé si en sabeu el significat)
SAGRERA [Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans):
Església i les seves dependències, que constituïen el sagrat o el lloc d’asil per als delinqüents. (o sigui, nosaltres, que desobeïm el Tribunal Constitucional) / Espai al voltant de l’església i el cementiri en què persones i béns estaven sota la protecció de la pau i treva. (que és de forma pacífica i democràtica com volem l'Estat Català).

 

 

 

Personalitats de l'òrbita del PSUC i d'ICV-EUiA demanen un vot massiu a les llistes independentistes

Consideren un "error" l'aliança dels ecosocialistes amb Podem i consideren que després de defensar durant quatre dècades una relació federal amb Espanya, aquesta és ja ara una via morta

Exmilitants del PSUC, d'ICV, d'EUiA i d'altres organitzacions d'esquerres han impulsat un manifest per reivindicar el vot per a les formacions independentistes a les eleccions 27-S. "Un vot en massa i majoritari per la independència donaria una gran força a Catalunya per negociar amb l'estat espanyol una possible independència", asseguren en el manifest que han fet públic aquest dimecres a l'Ateneu Barcelonès.

La professora d'Història Contemporània de la UAB que va tancar la llista d'ICV-EUiA a les eleccions al Parlament del 2010, Anna Sallés -vídua de Manuel Vázquez Montalbán- ha assegurat durant la presentació que ella havia estat una votant ecosocialista "fidel" fins ara, però de cara el 27-S canviarà d'opció electoral. "El pacte amb Podem és equivocat i l'altre gran error és no sumar-se a la manifestació de l'11-S. No anar-hi sí que és un acte electoralista", ha dit. Amb tot, els impulsors del manifest no renuncien a què un cop passat el 27-S la candidatura de Catalunya sí que es Pot, i ICV en particular, puguin acabar sent aliats del procés d'emancipació nacional.
Federalistes frustrats

Els assistents a la presentació del manifest han admès que després d'haver defensat la via federal les últimes quatre dècades, ara veuen esgotat el camí de l'encaix a Espanya. "Al llarg de molts anys hem confiat que un procés de recuperació democràtica d’Espanya comportaria uns canvis en la societat espanyola que permetrien un respecte de les llibertats democràtiques, més justícia social i una política territorial que respectaria les diferents realitats nacionals i culturals del país. En aquesta perspectiva, i malgrat que la història dels darrers segles apuntava cap al contrari, confiàvem que Catalunya tindria cabuda dins l’Estat espanyol", clama el document, que admet el fracàs de la via federal.

"Malauradament, després de gairebé quaranta anys constatem que a Espanya el PP, que representa els hereus del franquisme, conserva un gran poder polític i econòmic, mentre que la seva marca blanca, Ciutadans, sembla guanyar terreny. Per la seva banda el PSOE, partit que en el seu moment va impulsar lleis i iniciatives de progrés polític i social, fa molts anys que impulsa polítiques de dretes. El PSC n’és un apèndix, sense cap independència, i el federalisme que proposa no té gairebé cap contingut. La nova opció de Podem, pel seu costat, defensa polítiques massa ambigües quant a Catalunya", opinen.

De moment han signat el manifest personalitats com l'arquitecte Oriol Bohigas, l'historiador Borja de Riquer, l'editor Xavier Folch, el pintor Pere Jaume o l'arquitecta Beth Galí, entre altres.






 TWITTER: piulada que desemmascara la demagògia mediàtica espanyola ... però que alguns mitjans (ràdio i, sobretot, televisió), són els més vistos, sinó els únics, per una part significativa de la població catalana ... convé que sàpiguen que estan "desinformats" i "manipulats" !!! (EMC)

19 m






TWITTER: piulada "genial" per a petar-se de riure (l'autor està "inspirat") ...

5 h
Desarticulada una banda que obligaba a ejercer la Constitución.
 


[Contra el que, en una lectura precipitada i amb una percepció timorata, podria semblar: no hi ha res ofensiu, és simplement descriptiu (bé, això de "desarticulada" estaria en procés per part de la "revolució (democràtica) dels somriures" (EMC)]






Josep Mª Pou al programa "No ho sé" de RAC1
Nohoserac1

El director adjunt de La Vanguardia demostra amb l'àudio de l'entrevista que va fer a l'expresident espanyol que Felipe González, malgrat ara ho negui, sí va dir aleshores que volia que la Constitució reconegués la nació catalana. "Absolutamente", va dir González. Escolta les declaracions d'uns i altres i les explicacions de l'Enric Juliana.







TWITTER: piulada que fa pensar ...

Fa 13 hores
Són tan intel·ligents, que ens ataquen perquè ens quedem amb ells.

dimarts, 8 de setembre del 2015

 

 

  

 

 

   El Dividend Fiscal de la Independència



1 Una hipotètica independència de Catalunya tindria un impacte fiscal important perquè els diners que actualment l’administració central de l’estat obté de Catalunya i que mai no retornen a aquesta, no sortirien de Catalunya. Aquests diners que guanyaria Catalunya s’anomenen el “dividend fiscal de la independència”.
2 La balança fiscal mesura la redistribució entre els territoris d’un país, els diners que l’Estat obté d’uns territoris i dóna a uns altres. Malgrat que és cert que les persones i no els territoris paguen impostos, també és obvi que alguns serveis públics com les infraestructures es fan als territoris. Per aquesta raó el càlcul de la balança fiscal és legítim i informatiu.
3 Hi ha dues maneres de calcular la balança fiscal. El mètode del flux monetari assigna les despeses al territori on es gasten. El mètode del benefici, en canvi, assigna les despeses allà on viuen els ciutadans que se’n beneficien.
4 El “dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux monetari. La balança per flux monetari assigna el salari d’un funcionari que viu a Madrid a la Comunidad Autonoma de Madrid. Això és així perquè el salari d’aquest funcionari té un impacte econòmic als restaurants i les botigues de Madrid. Que aquest funcionari treballi per un Ministerio i per tant “beneficiï” o no als ciutadans d’altres territoris és irrellevant per calcular el “dividend fiscal de la independència”. En cas d’independència, aquests diners es gastarien a Catalunya i tindrien un impacte econòmic positiu a Catalunya. És per això que el “dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux monetari.
5 La balança fiscal pel mètode del flux monetari es calcula com la diferència entre els impostos que paguen els catalans a l’Administració central menys les despeses que aquesta fa a Catalunya.
6 Part dels diners que el sector públic gasta provenen de crèdits que demana el Govern central, uns crèdits que, lògicament, han de ser retornats tard o d’hora amb els impostos dels ciutadans. Una part d’aquests impostos es cobraran a Catalunya. Tenir en compte aquests deutes és el que s’anomena “neutralitzar” la balança fiscal. Pensar que la balanç fiscal no s’han de neutralitzar és equivalent a pensar que el Govern d’Espanya no pagarà els seus deutes. Com que pagar els deutes no és una opció sinó una obligació, “neutralitzar” la balança no és una opció sinó una obligació.
7 Alguns analistes intenten confondre la gent a base de presentar quatre, sis, vuit o dotzenes de càlculs de la balança fiscal per donar a entendre que aquests càlculs són imprecisos i arbitraris. És cert que, depenent de la pregunta que un faci es pot utilitzar el mètode de benefici o el mètode monetari. Però per a calcular el “dividend fiscal de la independència” només hi ha dues metodologies: la correcta i la incorrecta. La correcta és la monetària i neutralitzada.
8 Si els ciutadans de Catalunya decidissin optar per la independència, Catalunya obtindria un dividend fiscal d’uns 16.000 milions anuals: la totalitat del dèficit fiscal que manté amb Espanya calculat pel mètode del flux monetari.
9 Durant les darreres dècades Catalunya ha mantingut un dèficit de la balança fiscal important i que no sembla que tendeixi a baixar: el 30% dels recursos fiscals aportats pels catalans mai no tornen. Això correspon aproximadament al 8% del PIB cada any, equivalent a 2.250 euros per habitant el 2009. El dèficit acumulat des de 1986 suma 300.000 milions d’euros.
10 El principal responsable del dèficit de la balança fiscal catalana no són els impostos sinó la despesa. És a dir, el problema no és que els catalans paguin una quantitat anormal d’impostos a l’Administració central. El que passa és que aquesta gasta una quantitat anormalment baixa a Catalunya. En part, perquè el model de finançament de la Generalitat és deficient. I en part, per causa de la minúscula inversió pública de l’Estat a Catalunya.
11 Aquesta minúscula inversió, mantinguda a través dels anys, ha fet que Catalunya hagi acabat tenint l’estoc de capital públic relatiu a producte interior brut més petit de l’Estat espanyol.
12 El “dividend fiscal de la independència” seria de 16.000 milions anuals, fins i tot tenint en compte que les estructures d’estat costarien diners. Les professores Bosch i Espasa per una banda i l’economista De la Fuente per una altra calculen que les despeses netes serien d’uns 3.000 milions d’euros. Des del punt de vista de país i d’impacte econòmic, aquestes estructures d’estat serien una despesa que es faria a Catalunya, tot pagant a treballadors catalans que gastarien bona part dels seus salaris en restaurants i botigues catalans. Tot això tindria un impacte positiu directe sobre l’economia catalana. Per tant, per calcular el “dividend fiscal de la independència” per a Catalunya, només hem de mirar el saldo de la balança fiscal i no s’han de descomptar pas els costos de les estructures d’estat.
13 El dividend fiscal per a la Generalitat, per contra, no seria de 16.000 milions sinó de 13.000 milions addicionals cada any ja que hauria de fer front a despeses addicionals de 3.000 milions que s’haurien de restar dels 16.000 milions. Ben usats, aquests diners permetrien evitar retallades, retornar deute, rebaixar impostos o construir infraestructures addicionals.
14 El dividend fiscal obriria la possibilitat de revertir la tendència de declivi de les darreres dècades. Per aconseguir-ho, però, caldria que la Generalitat l’usés de manera eficient i en benefici de la prosperitat econòmica dels catalans. Unes millors infraestructures permetrien augmentar la taxa de creixement a mig i llarg termini. Uns impostos més baixos atraurien la inversió estrangera i ajudaria a captar i retenir talent. Un deute més reduït portaria a una millora dels ratings i una disminució de la prima de risc, i per tant, de la despesa que es malversa en interessos. Finalment, els recursos addicionals també possibilitarien una despesa social pròpia d’un estat modern. Tots aquests factors es reforçarien mútuament, creant un cercle virtuós. Això contrasta amb el cercle viciós que comporta el manteniment de la situació actual : més deute, més interessos, menys despesa social i més impostos. En una paraula : el declivi econòmic del nostre país.

Pol Antràs (Doctor pel MIT) Catedràtic de Harvard University
Carles Boix (Doctor per Harvard University) Catedràtic de Princeton University
Jordi Galí (Doctor pel MIT) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional
Gerard Padró i Miquel (Doctor pel MIT) Catedràtic de la London School of Economics
Xavier Sala i Martín (Doctor per Harvard University) Catedràtic de Columbia University
Jaume Ventura (Doctor per Harvard University) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional

divendres, 7 d’agost del 2015

Fem la candidatura cívica MÉS GRAN D'EUROPA!
Feu-vos CANDIDATS (simbòlics) de la candidatura "JUNTS PEL SÍ"


dimarts, 28 de juliol del 2015

Marca d'elaboració pròpia del i per al 27S (utilització lliure)

dimarts, 28 d’abril del 2015

EL 27S PUJARÉ, TANT SI NEVA COM SI PLOU, A LA PICA D'ESTATS!
[si-us-plau (sovint faig aquest prec o algunes cauteles prèvies), no interpreteu el text en clau de posicionaments de partits (precisament vull fer-ho en termes neutres), ni de si vull que les eleccions es facin o no el 27S; procuro fer una argumentació estrictament conceptual sobre la qüestió]

El proper 27 de setembre he decidit que pujaré a la Pica d'Estats (És una metàfora!); tanmateix, sé, i qualsevol ho sap, que per a fer aquesta ascensió, i el més elemental sentit comú ho recomana, cal tenir en compte factors importants com la meteorologia.

En algun moment dels mesos o setmanes anteriors al dia de l'ascensió, posem per cas que una d'aquelles prediccions a mig termini (sens dubte no segures) avança que a la darrera setmana de setembre hi haurà un fort front fred i tempestuós al Pirineu; tot i això dic que allò de pujar a la Pica d'Estats el 27S és "intocable" (és una paraula que algú ha dit, i cal assumir-la, sobretot qui l'ha dita) *.

Encara, en la predicció meteorològica d'aquell cap de setmana, i fins i tot en la previsió dels "homes/dones del temps" del dia o dos dies abans, es confirmen ventades i nevades fortes, i temperatures baixes a la capçalera de la Vallferrera (no cal dramatitzar-ho més amb "llamps i trons" o "risc d'allaus", tot i que en pot haver ;-) ...

Què cal fer!? ... Faig la pregunta i cadascú que se la respongui, tot i que he d'esmentar que les opcions són, o malgrat allò anar igualment a fer, o intentar-ho, l'ascensió, o tenint en compte allò ajornar-ho per al dia més proper que les condicions ho facin més factible (Perquè volem fer l'ascensió!) ... i és que estem parlant de FER EL CIM (suposo que no estem parlant, més o menys idealistament, de "morir en l'intent").
 
Jo vull pujar a la Pica d'Estats (efectivament no hi he pujat mai), i precisament per això penso (ergo existeixo ;-) que ho he de fer el dia que hi hagi més possibilitats, per no dir probabilitats (i, com en no res a la vida, no cap seguretat) d'aconseguir-ho; i ara, que manquen alguns mesos per a la data, és obvi que la data del 27S no la puc considerar "intocable", perquè no sé quin temps farà aquell dia, i si en lloc de fer el cim de la Pica d'Estats (Ui, ara m'adono més de la pròpia metàfora!), resulta que em quedo a mitja pujada, o "m'hi quedo" (i ja no la podré pujar més) ...
Espero haver-me explicat, en termes, com deia, de sentit comú (com a mi em sembla); gràcies.

* Inspirat en la ressenya a la premsa d'una entrevista a la televisió de la Sra. Marta Rovira.

dijous, 15 de gener del 2015

E U R E K A A A A A !   . . .   " J A   H O   T E N E N ! "

Sí: el President Artur Mas, el cap de l'oposició Oriol Junqueras, i els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l'Associació de Municipis per la Independència, Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep M. Vila d'Abadal, respectivament (fixeu-vos que als primers no els esmento en relació amb els seus respectius partits) ... HO HAN FET!

S'ha restaurat la unitat, s'ha refet l'esperit de consens, es reprèn la dinàmica de treball conjunt, etc., etc., etc. ... TOT POSITIU! (i molt necessari) ... Això per part dels principals partits, CDC i ERC (ara sí que els esmento), sobiranistes, i obert a les altres forces polítiques a favor de decidir lliurement, pacíficament, democràticament que Catalunya, com a nació, sigui sobirana i esdevingui un estat independent, i tot plegat amb l'inestimable suport de les principals, també, associacions sobiranistes, i de totes les altres entitats, molt nombroses i diverses, que arreu del país s'hi adhereixen.

Hi ha molta feina a fer, i la primera i permanent és no recaure en els errors de les darreres setmanes; diria que els primers que se n'adonen, i que en surten escarmentats, són aquells principals actors de l'acord, però afegiria, i potser escara és més important, que tots, tothom, especialment aquells que siguin militants, i també simpatitzants (tal com esmentava en una entrada anterior del bloc), i, perquè no, els ciutadans en general, no caiguem igualment en el mateix error de no posar per davant de tot, si no únicament, l'objectiu col·lectiu, nacional i social, de la independència de Catalunya (i no les "fílies" i les "fòbies" polítiques, ideològiques malenteses, i no cal dir de partit).

Vaja, que, si puc fer-ho, exhorto tots plegats (començant per mi) en el que escaigui, a REPRIMIR qualsevol temptació o indici de qualsevol acció o omissió, que pugui generar, o recaure-hi, una desunió d'objectius i d'operatius envers l'assoliment de la llibertat nacional, i si és possible, encara millor, SUBLIMAR qualsevol complex o conflicte que puguem tenir, o emergir-hi, en cadascú o entre uns i altres (en termes diguem-ne "psicològics", fins i tot "psicoanalítics", tot plegat ben humà).

I és que la independència la farem amb el cervell, amb un capteniment racional (més que amb el cor, però també amb aquest, pel natural component emocional), però no deixant-nos dur per les freixures (com també apuntava en l'altra entrada del bloc). Ser i actuar reactivament amb el que "ens surt" possiblement dóna una satisfacció immediata, tot i que efímera, i, sobretot, normalment no és gens productiu; en canvi ser i fer proactivament amb el que "hem pensat" estratègicament i tàcticament, potser sí que és més "avorrit", però habitualment té més opcions d'èxit ... I això és el que volem, Oi!?
 
Igualment, si diem que és clau "ampliar la base social", doncs fer-ho deu començar per atraure, si més no no repel·lir, aquells que, i em refereixo específicament a grups ideològics i forces polítiques, poden estar més a prop de sumar-se a una majoria social a favor de la independència (per exemple, envers UDC, igual que envers ICV, etc., en que molts dels seus ja ho estan a favor), si no, no seríem coherents; perquè l'independentisme ha de ser, i els independentistes hem de ser, intel·ligentment seductors, no integristament inquisidors ("tu ets dolent, a l'infern").

O sigui, que com que l'Artur (en Mas) i l'Oriol (en Junqueras), per dir-los així planerament pel seu nom, i perquè així els interpel·lem sense formalismes, com que se'n deuen haver adonat de què és "jugar amb foc",  doncs que no hi tornin, i en endavant, apa, vinga ...  T O T S   A   S U M A A A A A R ! 

dimecres, 14 de gener del 2015

E U R E K A !   [gr. ant.: héurēka (aprox. ca.: "Ja ho tinc!")]

Després de molt reflexionar (segurament com molts, i amb l'ajuda d'altres que hi han aportat, i hi aporten, també les seves reflexions) sobre la situació política, i entre les forces polítiques (i poc o molt també les entitats sobiranistes), pel que fa a l'estat actual i venidor del "procés", crec haver arribat a una conclusió, sempre personal i opinable, i, a més, haver trobat una manera (si ningú més no ho ha dit així abans) d'enunciar-ho, i és el que exposo a continuació.
  • Hi ha militants (i cal suposar simpatitzants) d'ERC que, encara que els sàpiga greu, se'ls refreda poc o molt la voluntat independentista, si la perspectiva o el resultat és que en Mas ho lidera clarament i s'assoleix encapçalat per ell (vaja, que se'ls remouen els budells, o el que sigui).
  • (ídem) Hi ha militants (i cal suposar simpatitzants) de CDC que, encara que els sàpiga greu, se'ls refreda poc o molt la voluntat independentista, si la perspectiva o el resultat és que en Junqueras ho lidera clarament i s'assoleix encapçalat per ell (vaja, que se'ls remouen els budells, o el que sigui).
Hom podria dir-ho amb altres expressions variants, com que una determinada perspectiva, "apaivaga", "interfereix", "neutralitza", poc o molt, la principal voluntat. I goso dir que si és així, és que la INDEPENDÈNCIA de Catalunya no és "el més important" per a qui sigui.

SOLS ESCAU UN AFEGITÓ, i és que considero que convé molt que cadascú (dels eventuals o potencials "implicats" o "afectats") faci una personal i conscient introspecció, profunda i si cal en el pre-conscient (No és gens fàcil!), sobre si li és aplicable això (en alguna de les dues variants).

SI PASSA AIXÒ, AQUEST ÉS EL PROBLEMA DE FONS, I CAL SUPERAR-HO, i no entro, ni vull entrar, en si n'hi ha més d'uns que dels altres.

És el que penso i així ho comparteixo; gràcies.

dijous, 18 de desembre del 2014

ESPANYOLITAT // . . . "LOS CATALANES" - [ 2 ]
# Vegeu la primera entrada [1] del "cicle", a l'entrada de 24/11/14 (IMPORTANT: vegeu-hi la presentació i l'orientació del "cicle")]

=  =  =  =  =  =  =

Dèiem que en el sentiment d'espanyolitat, lliurement personal, no hi ha res que impedeixi, al mateix temps, un sentiment de catalanitat; un pot haver nascut a Catalunya, o tal vegada no (o no els seus pares), y naturalment sentir-se català, i de fet hi ha molta, però molta, gent que així ho sent. És un sentiment tan normal com sentir-se de la terra on has nascut, lògicament, però també, no menys lògicament, de la terra a la que potser vas arribar fa molts anys, potser essent un nen (O nena, perquè no hi hagi dubtes de gènere!), o encara que no faci gaire temps, però en la que has arrelat, has pogut lluitar per tirar endavant a la vida, amb la família, on tal vegada, precisament, has format la teva nova i pròpia família, o han nascut els teus fills, y s'hi eduquen o s'hi estan educant, i al seu torn també fan la seva vida, y, no fa falta dir, on un mateix pensa acabar els seus nobles dies, acompanyat dels seus.

Així moltíssims ciutadans de Catalunya, d'origen personal o familiar fora d'ella, se senten plenament catalans, i, Això és meravellós que així sigui!

I podem proposar un "joc", seriosament i alhora entretingut; detectar quantes persones en els entorns més variats, personals, col·lectius, i principalment públics (en qualsevol camp laboral, científic, artístic, esportiu, etc., i, molt significatius, en l'associacionisme cívic, i, perquè no, en l'àmbit polític), dic: quants d'aquests no tenen un o l'altre cognom, O els dos!, d'arrel castellana, sigui que acaben en l'antic patronímic -ez (els nombrosos, López, Sánchez, Rodríguez, etc.), o qualsevol altre cognom. El resultat és extraordinari, És meravellós, una altra vegada, que així sigui! ... En realitat pot ser que per a molt del mateixos ciutadans amb cognoms d'arrel castellana, fins i tot per als que se'n diuen igual (sigui Álvarez o Téllez), això els passi poc o molt desapercebut, i goso dir, que, No hauria de ser!

Clar que, com en tantes altres coses humanes, tampoc no és tan senzill. I és una qüestió que, havent-me cridat sempre l'atenció, en aquest text voldria compartir (vegeu el títol).

L'experiència mostra que en entorns socials predominantment, si més no, d'origen espanyol i de llengua castellana, en àmbits privats o no, en relació amb temes diversos (no tenen perquè ser "polítics"), en el llenguatge, normalment parlant, més o menys informal o col·loquial, i per això, precisament, més espontani (!), amb alguna facilitat sorgeix l'expressió "los catalanes", em refereixo a quan es diu amb el significat de "ells" (no del "nosaltres") ... Em pregunto si, amb tot l'exposat fins ara, incloent-hi la constatació de en quina gran mesura la societat catalana és una sola comunitat, i els seus membres estan indistintament presents en les seves múltiples facetes, les persones que ho diuen són raonablement conscients d'allò i del que, per començar per a elles mateixes, implica ... Ara, quant ho sento!

Si puc aclarir la qüestió, com a mínim ajudar-hi ... Bé, el que penso és que la immensa majoria de les vegades, quan algú diu "los (ells) catalanes", ho fa d'una manera segurament inadvertida, és a dir, no amb ple sentit del sentit (valgui la redundància) d'allò dit, possiblement com a repetició de, o si més no afavorit per allò sentit en un ambient local o generacional precedent. Hem de reconèixer, i, com sempre, respectar, que pot haver entorns familiars en els que el significat de "ells" ("los catalanes") es tingui i es mantingui per voluntat; dèiem, tal com esmentava al principi, que això no hauria de ser perquè pensin que si "se senten catalans" ja no poden "sentir-se espanyols".

Endemés, si els catalans són, per definició i per significat natural i lògic, "els de Catalunya" (com a qualsevol lloc del món, posem per cas, els portuguesos són "els de Portugal"), si resulta que "los catalanes" són "ellos", ja em faig un embolic, en aquest cas, de com queda la pròpia identificació llavors, d'unes persones que viuen en una determinada terra, com no sigui en tant que en qualitat, novament respectable, d' "immigrants"; és de pura lògica. Alguna vegada va aparèixer a Catalunya la temptació de fer que una part de la seva població, d'origen personal o familiar immigrant, I amb molta honra!, es considerés a si mateixa amb la condició d' "immigrant perpetu" (i endemés, "hereditària", o sigui que el fill d'un "immigrant", ja naixeria "immigrant") ... Que trist!, Per a mi fins i tot ofensiu! ... Feliçment i gràcies a tots, això, Fracassà!

El pas natural de les generacions, i el més natural procés d'integració (com en totes les societats), els menys grans i sobretot els més joves, per a ells precisament el més natural (!) és dir "los catalanes" (o "els catalans") amb el significat de "nosotros" (o "nosaltres"). I just ara és quan més ens adonem del tresor que tenim, i davant de l'oportunitat de la història, i de la il·lusió per un nou futur, podem construir un nou país (i no en perjudici d'Espanya, sinó al revés, però això és un altre tema), que l'hem "gestat" entre tots, i el "parirem" entre tots: els catalans (sense cometes).

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Decíamos que en el sentimiento de españolidad, libremente personal, nada hay que impida, al mismo tiempo, un sentimiento de catalanidad; uno puede haber nacido en Catalunya, o tal vez no (o no los padres), y naturalmente sentirse catalán, y de hecho hay mucha, pero mucha, gente que así lo siente. Es un sentimiento tan normal como sentirse de la tierra en la que has nacido, lógicamente, pero también, no menos lógicamente, de la tierra a la que quizás llegaste hace muchos años, quizás siendo un niño (¡O niña, para que no haya dudas de género!), o aunque no haga mucho tiempo, pero en la que has arraigado, has podido luchar por salir adelante en la vida, con la familia, donde tal vez, precisamente, has formado tu nueva y propia familia, o han nacido tus hijos, y se educan o se han educado, y a su vez también hacen su vida, y, no hace falta decir, donde uno mismo piensa acabar sus nobles días, acompañado de los suyos.

Así muchísimos ciudadanos de Catalunya, de origen personal o familiar fuera de ella, se sienten plenamente catalanes, y, ¡Esto es maravilloso que así sea!

Y podemos proponer un “juego”, seriamente y a la vez entretenido; detectar cuantas personas en los entornos más variados, personales, colectivos, y principalmente públicos (en cualquier campo laboral, científico, artístico, deportivo, etc., y, muy significativos, en el asociacionismo cívico, y, porque no, en el ámbito político), digo: cuántos de estos no tienen uno u otro apellido, ¡O los dos!, de raíz castellana, sea que acaben con el antiguo patronímico -ez (los numerosos ejemplos, como López, Sánchez, Rodríguez, etc.), o cualquier otro apellido. El resultado es extraordinario, ¡Es maravilloso, otra vez, que así sea! … En realidad puede ser que para los mismos ciudadanos con apellidos de raíz castellana, incluso para los que se llamen igual (sea Álvarez o Téllez), eso les pase poco o mucho desapercibido, y me permito decir, que ¡No debería!

Claro que, como en tantas cosas humanas, tampoco esto es tan sencillo. Y es una cuestión que, habiéndome siempre llamado la atención, en este texto quería compartir (véase el título).

La experiencia muestra que en entornos sociales predominantemente, por lo menos, de origen español i de lengua castellana, en ámbitos privados o no, en relación con temas diversos (no tienen por qué ser “políticos”), en el lenguaje, normalmente hablado, más o menos informal o coloquial, y por ello, precisamente, más espontáneo (¡), con alguna facilidad surge la expresión “los catalanes”, me refiero a cuando se dice con el significado de “ellos” (no del “nosotros”) … Me pregunto si, con todo lo expuesto hasta ahora, incluyendo la constatación de la gran medida en que la sociedad catalana es una sola comunidad, y sus miembros están indistintamente presentes en sus múltiples  facetas, las personas que lo dicen son razonablemente conscientes de ello y de lo que, para empezar para ellas mismas, implica … ¡Ahora, cuanto lo siento!

Si puedo aclarar la cuestión, por lo menos ayudar … Bueno, lo que pienso es que la inmensa mayoría de las veces, cuando alguien dice "los (ellos) catalanes", lo hace de una manera seguramente inadvertida, es decir, no con pleno sentido del sentido (valga la redundancia) de lo dicho, posiblemente como repetición de, o por lo menos favorecido por lo oído en un ambiente local o generacional precedente. Debemos reconocer, y, como siempre, respetar, que puede haber entornos familiares en el que el significado de “ellos” (“los catalanes”) se tenga y se mantenga por voluntad; decíamos, como citaba al principio, que esto no debería ser porque piensen que si “se sienten catalanes” ya no pueden “sentirse españoles”.

Además, si los catalanes son, por definición y por significado natural o lógico, “los de Catalunya” (como en cualquier lugar del mundo, pongamos por caso, los portugueses son “los de Portugal”), si resulta que “los catalanes” son “ellos”, ya me hago un lio, en este caso, de cómo queda la propia identificación entonces, de unas personas que viven en una determinada tierra, como no con sea en tanto que en cualidad, nuevamente respetable, de “inmigrante”; es de pura lógica. Alguna vez surgió, en Catalunya, la tentación de hacer que una parte de su población, de origen personal o familiar inmigrante, ¡Y a mucha honra!, se considerara a si misma con la condición de “inmigrante perpetuo” (i además “hereditaria”, o sea que el hijo de un "inmigrante" ya naceria "inmigrante") … ¡Que triste!, ¡Para mi incluso ofensivo! … Felizmente y gracias a todos, esto, ¡Fracasó!

El paso natural de las generaciones, y el más natural proceso de integración (como en todas las sociedades), los menos mayores y sobre todo los más jóvenes, para ellos precisamente lo más natural (¡) es decir “los catalanes” (o “els catalans”) con el significado de “nosotros” (o “nosaltres”). Y justo ahora es cuando más nos damos cuenta del tesoro que tenemos, y delante de la oportunidad de la historia, y de la ilusión por un nuevo futuro, podemos construir un nuevo país (y no en perjuicio de España, si no al revés, pero esto es otro tema), que lo hemos “gestado” entre todos, y lo vamos a “parir” entre todos: los catalanes (sin comillas).

=  =  =  =  =  =  =

[Reconeixement a l'entitat SÚMATE (www.sumate.cat) "Asociación de ciudadanos catalanes con orígenes en el resto de España, que ni renunciamos a nuestra identidad, ni a decidir nuestro futuro. Por eso queremos, juntos, construir un nuevo país."]

dimarts, 16 de desembre del 2014

ENS HEM CANSAT DE SER "MASSOQUES"

Estava rumiant sobre com ha anat la relació de Catalunya amb l'Estat Espanyol (podria dir també Espanya, però en aquest sentit no és estrictament el mateix), com les han gastat ("ells"), i com ens ha anat (a "nosaltres"). I els temps recents, i els que corren, i els que estan a venir, fan pensar una sèrie de coses. Per exemple, i d'entrada, que l'Estat Espanyol ha fracassat històricament, sempre i cada vegada, en modernitzar-se, realment i essencialment, no en si abans hom "anava en carro" i ara hom pot "anar en AVE" (Ostres!, també en això "spain is diferent", però en senyal d'ostentació, "más que nadie", i és clar d'ineficiència, però "ya no tiene marcha atrás" ... i "alguien lo pagará") ... vaja, com més ho mires, més comproves quin és el tarannà tradicional i secular espanyol, i que, No volen canviar!.

Per això, ara és l’hora, el dia, la setmana, el mes, l’any 2015 (!) per a ENTRE TOTS i PER A TOTS constituir un estat sobirà per a construir un país millor. Un estat del segles XXI, de la nova era social del món i la humanitat!, no en l’estat del que fins ara formem part, del segle XIX (com a mínim), com ho ha tornat a demostrar, i cada dia que passa més.

Una altra cosa que dóna per a pensar-hi, i preocupar-se'n, molt, és les creixents trifulgues “dreta”-“esquerra” en el marc polític espanyol i, atenció, en paràmetres polítics espanyols, d'un contingut i d'un estil, (in)dignes de fa cent anys (!), amb una demagògia, un cabdillisme, un populisme (i un "lerrouxisme"), que són un insult al sentit comú de la gent, a la intel·ligència de la reflexió, a la seriositat de l'actuació, etc., en definitiva, un ENGANY als ciutadans, especialment als més vulnerables (i potser per això, però no s'ha de generalitzar, més dissortadament "aptes" per caure-hi), i, encara més atenció, amb les conseqüències que van tenir (i no és brandar espectres, és revisar la història).

Sempre, això sí, havent Catalunya de sacrificar els seus drets nacionals naturals, i en conseqüència haver la societat catalana de suportar-ne les feixugues càrregues subsegüents (com la darrera vegada amb la transició, en que les esquerres espanyoles, i alguna catalana, que reconeixien el dret a l’autodeterminació, suposo que per a engatussar-nos, i després “de lo dicho nada”, naturalment ja no dic les dretes que ni això). I havent de tirar endavant a "peu coix i una mà lligada a l'esquena" per a sobreviure com a llengua, cultura, estructura econòmica, serveis socials, etc.

I encara més, la història també demostra com Catalunya ha estat arrossegada per dinàmiques destructives d’abast general, a partir de règims (siguin monarquia o república) i governs (siguin de dretes o d'esquerres) de l'Estat Espanyol, tot i que també amb algun grau de "seguidisme" (santa innocència, o no-santa consciència) de grups o partits catalans, més o menys per obediència a partits espanyols o per ignorància pròpia (que ja és dir).

Tot, per sempre també, Catalunya i la societat catalana (Ei, tots eh, que aquí "paguem" tots i "cobrem" tots!), tornar a ser negada i vilipendiada; ja no compta si votes Calvo-Sotelo per a President del Govern Espanyol, l'endemà del 23F, per a reforçar la democràcia espanyola, tot i el seu programa de regressió autonòmica, amb la LOAPA posterior d'UCD i PSOE (per cert, tractant-se d'això, i com a "premi", el Rei d'Espanya al dia següent convoca una cimera de partits ... sense CiU ni PNB, i els altres callen), ja no compta si salves la governabilitat de l'Estat en moments clau (en relació, per exemple, amb Europa), donant suport a les polítiques generals d'UCD, PSOE, PP o qui sigui, en situacions crítiques de descrèdit d'uns o altres, ja no compta si l'europeisme català modern i modernitzador (recordem allò espanyol de "Santiago y cierra Espanya") facilita l'entrada a la Unió Europea o l'adopció de l'euro, o, tantes i tantes altres vegades que des de Catalunya s'ha prioritzat l'Estat Espanyol  ... a sí, perquè Catalunya pensava que si l'estat s'ensorrava, o quedava fora d'Europa, això seria dolent per a ella ... Ui, quin egoisme, quin maquiavelisme!? ;-) ... Això, era la "tercera via", intentada del dret i del revés, en els darrers 150 anys, amb el resultat per tots conegut: sentència del Tribunal Constitucional, i tot el que se n'ha derivat, I amb el que ens amenacen!.

Corol·lari: no deixen anar la “mamella”, però, a més, la mosseguen. Psicoanàlisi pur: fase oral destructiva, també anomenada “sàdica”, en el model Freud-Abraham, mooolt primitiva ... i, ja posats, clar que a l’altra banda potser hi havia hagut una actitud “masoquista” ... però, Sabeu quina és la gràcia més gran de tot el “procés”? ... DONCS QUE ENS N’HEM ADONAT I ENS HEM CANSAT DE SER “MASSOQUES”, VISCA!.

Ara , nosaltres SÍ QUE PODEM (primera persona del plural del present d’indicatiu del verb “poder”)!

dilluns, 15 de desembre del 2014

ESPANYA // CASTELLA ... CATALUNYA ...! - [ 2 ]
# Vegeu la primera entrada [1] del "cicle", a l'entrada de 12/11/14 (IMPORTANT: vegeu-hi la presentació i l'orientació del "cicle")]

=  =  =  =  =  =  =

Fa més de mil anys, a la península ibèrica, els pobles anteriorment romanitzats (celtes, ibers, celtibers, bascs, aquests escassament, reconquerint el territori als àrabs, comencen a esdevenir pobles prou diferenciats, tant per la llengua, com per la consciència d’ésser-ho. En aquesta nostra terra, en el llevant de la península i el nord pirinenc, poblada pels naturals d'aquells temps, apareixen els comtats catalans fundats pel rei franc Carlemany (faig notar que franc no vol dir francès). És el moment del naixement de les nacions ibèriques i d’altres europees.

Guifré I, anomenat el Pilós, al segle IX, unificà aquells comtats i n’esdevé, a títol de Comte de Barcelona, el monarca (també faig notar que per a ésser monarca no cal dir-se forçosament “rei”, fixem-nos que fins i tot actualment a Europa hi ha monarquies a títol de principat, o de ducat, per exemple Luxemburg). El seu net, Borrell II, a resultes d’un atac dels sarraïns a Barcelona, en que el rei franc d’aleshores va ignorar una petició d’ajuda, l’any 988, al segle X, va deixar d’acatar-ne el vassallatge i així Catalunya esdevingué, en les formes de l’època, és clar, un estat sobirà independent (Fa 1026 anys!).

En aquells mateixos temps, cap al centre i el nord cantàbric de la península naixia també una altra nació, la castellana; però cada nació té el seu caràcter, la seva personalitat, i es demostra en els fets.

La nació castellana, tot just nascuda, veu que a llevant del seu territori hi ha una altra de nació, la catalana, amb tots els ets i uts, i podem imaginar-nos com Castella i els seus monarques, ja llavors, es van marcar el propòsit de dominar-la i reduir-la a la seva sola autoritat i identitat (Això és el que encara deia i pretenia, al cap de vuit segles, el “Decreto de Nueva Planta” l’any 1715!). En el meu parer, la mentalitat castellana d'estat, i de l'estat espanyol en que va convertir-se, no està tranquil·la ni satisfeta si no va conquerint i homogeneïtzant les altres nacions (la gallega, la basca, la catalana); potser és que si no és l’única i la més gran, se sent amenaçada. I aquest seria el seu tarannà; vegem, si no, la seva inclinació imperial; aquesta és, històricament, la matriu del que s'ha conegut com Espanya.

[Nota sobre l'origen del nom Hispània (extret de la Wikipedia en llengua espanyola), entre altres hipòtesis): ... (vegeu més avall)]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Hace más de mil años, en la península ibérica, los diferentes pueblos anteriormente romanizados (celtas, íberos, celtíberos, vascos, estos escasamente) reconquistando el territorio a los árabes, comienzan a devenir pueblos suficientemente diferenciados, tanto por la lengua, como por la conciencia de serlo. En esta nuestra tierra, en el levante de la península y el norte pirenaico, poblada por los naturales de aquellos tiempos, aparecen los condados catalanes fundados por el rey franco Carlomagno (hago notar que franco no quiere decir francés). Es el momento del nacimiento de las naciones ibéricas y otras europeas.

Guifre I, llamado el Pilós, en el siglo IX, unifica aquellos condados y se convierte, a título de Comte de Barcelona, en el monarca (también hago notar que para ser monarca no hace falta denominarse forzosamente “rey”, fijémonos que incluso actualmente en Europa hay monarquías a título de principado, o de ducado, por ejemplo Luxemburgo). Su nieto, Borrell II, a resultas de un ataque de los sarracenos a Barcelona, en que el rey franco de entonces ignoró una petición de ayuda, en el año 988, el siglo X, dejó de acatarle vasallaje y así Catalunya se convirtió, en las formas de la época, claro está, en un estado soberano independiente (¡Hace 1026 años!)

En aquellos mismos tiempos, hacia el centro y norte cantábrico de la península, nacía también otra nación, la castellana; pero cada nación tiene su carácter, su personalidad, y se demuestra con los hechos.

La nación castellana, recién nacida, ve que a levante de su territorio hay otra nación, la catalana, con todos los atributos, y podemos imaginar como Castilla y sus monarcas, ya entonces, se marcasen el propósito de dominarla y reducirla a su sola autoridad e identidad (¡Esto es lo que aún decía y pretendía, al cabo de ocho siglos, el “Decreto de Nueva Planta” el año 1715!). En mi parecer, la mentalidad castellana de estado, y del estado español en que se convirtió, no está tranquila ni satisfecha si no conquistando y homogeneizando las otras naciones (la gallega, la vasca, la catalana); talvez sea que si no es la única y la más grande, se siente amenazada. Y este seria su talante; veamos, si no, su inclinación imperial; esta es, históricamente, la matriz de lo que se ha conocido como España.

[Nota sobre el origen del nombre Hispania (extraido de la Wikipedia en lengua española), entre otras hipótesis):
Las etimologias más aceptadas actualmente prefieren suponer un origen fenicio de la misma. En 1674, el francés Samuel Bochart, basándose en un texto de Cátulo donde llama a España cuniculosa ('conejera'), propuso que ahí podría estar el origen de la palabra "España". De esa forma, dedujo que en hebreo (lengua semítica, emparentada con el fenicio) la palabra sp’(a) n podría significar «conejo», ya que el término fenicio *i-špʰanim literalmente significa: 'de damanes' (špʰanim es la forma plural de šapʰán, 'damán', Hyrax syriacus), que fue cómo los fenicios decidieron, a falta de un vocablo mejor, denominar al conejo Oryctolagus cuniculus, animal poco conocido por ellos y que abundaba en extremo en la península. Otra versión de esta misma etimología sería ‘i-šp’anim 'Isla de conejos' (o, de nuevo literalmente, damanes). Esta segunda explicación se hace necesaria porque en latín clásico la H se pronunciaba aspirada, haciendo imposible derivarla de la S sorda inicial (Leyes de Grimm y Verner).
Una hipótesis supone que el lexema <spn>, que en hebreo se puede leer como sap’an (שָׁפָן) se tradujo como 'conejo(s)' (en realidad damanes, unos mamíferos similares al conejo extendidos por Africa y el Creciente Fértil). Los romanos, por tanto, le habrían dado a Hispania el significado de 'tierra abundante en conejos', un uso recogido por Cicerón, César, Plinio el Viejo, Catón, Tito Livio y, en particular, Cátulo, que se refiere a Hispania como península cuniculosa (en algunas monedas acuñadas en la época de Adriano figuraban personificaciones de Hispania como una dama sentada y con un conejo a sus  pies).

Comentario adicional propio: En relación con el sentido originario de estas denominaciones antiguas, cabe deducir que tenían, específicamente para los romanos, una concepció utilitaria dentro de su extenso imperio; a la vez que esto también se manifiesta en otras denominaciones como, en el caso de Hispania, Hispania Citerior (o Tarraconense) y Hispania Ulterior. Otro ejemplo de hasta que punto podían ser denominacions instrumentales, y no necesariamente ligadas a marcos territoriales posteriores, seria, igualmente para los romanos, la Galia, con la Galia Transalpina y la Galia Cisalpina (que correspondía a lo que, actualmente es, casi, todo el norte de Italia).]

=  =  =  =  =  =  =

[Reconeixement a l'entitat SÚMATE (www.sumate.cat) "Asociación de ciudadanos catalanes con orígenes en el resto de España, que ni renunciamos a nuestra identidad, ni a decidir nuestro futuro. Por eso queremos, juntos, construir un nuevo país."]

dimecres, 10 de desembre del 2014

RÈGIM D'UN NOU ESTAT, IDEOLOGIA D'UN NOU GOVERN

Republicans: Votaríeu sí a un estat català independent amb monarquia (inicialment i democràticament establert, que igualment es pot després canviar)?

Monàrquics: Votaríeu sí a un estat català independent amb república (inicialment i democràticament establert, que igualment es pot després canviar)?

Esquerrans: Votaríeu sí a un estat català independent amb govern dretà (inicialment i democràticament votat, que igualment es pot després canviar)?

Dretans: Votaríeu sí a un estat català independent amb govern esquerrà (inicialment i democràticament votat, que igualment es pot després canviar)?

NOMÉS SI PRIMER CATALUNYA ÉS UN ESTAT INDEPENDENT, POT DESPRÉS DECIDIR RÈGIM I IDEOLOGIA ... NO AL REVÉS ... P E R   D E F I N I C I Ó !
NO ÉS ... SÍ ÉS ...

No són unes "eleccions", és un "referèndum"! No és una candidatura "unida" de partits, és una candidatura "unitària" cívica! (ni CDC ni ERC, radicalment NO! com a partits; sí algunes persones, que no haurien de ser moltes, a proposta d'aquells, però A TÍTOL INDIVIDUAL).
És com jo entenc la discutida "llista unitària", i no com se'n parla com una, gairebé, "coalició electoral CDC-ERC", NO!

dilluns, 24 de novembre del 2014

UNA ALTRA "VISIÓ" DE L'ENDEMÀ DE LES ELECCIONS ("PLEBISCITÀRIES") ...

[vegeu l'entrada "UNA 'VISIÓ' DEL DIA DE LES ELECCIONS ("PLEBISCITÀRIES") ..." - 14/11/14]

A més de l'embolic de si "eleccions-sí" / "eleccions-no", etc., i de si "candidatura-conjunta" / "candidatura-no-conjunta", encara ens podem trobar ficats en un embolic encara més gran. Perquè, quan ens hauríem d'estar fixant en si les enquestes són favorables o cada vegada més (o igual, o menys) favorables a la independència, som tan "rarets" (sí, fem coses, per bé i per mal, que no fan enlloc més del món), que estem encantats (i embolicats) amb uns sondejos (!) de si "A" o "B" guanyarà o no les eleccions (Plebiscitàries!).

Però si encara NO HEM GUANYAT LA INDEPENDÈNCIA, NO TENIM UN ESTAT! (i ja ens en disputem l' "herència", quan la "dependència (d'un altre estat) encara no és difunta"). Sí, com tots semblaria (o no) que volem, que Catalunya esdevingui un estat independent, quan ho sigui, i, encara, quan ens haguem donat una constitució, aleshores ja competiran per qui és president de la república catalana, o el que sigui.

Clar, ens deixem empantanegar en quelcom que, certament, té "requesta", i prou que ho engreixen els "mitjans" (amb la potencial audiència pel "morbo" d'un "reality"). Si "B" guanya "A" a les eleccions, sens dubte té interès noticiable, igual que si "A" torna a guanyar les eleccions, sens dubte també té interès noticiable ... Però!

Doncs, mireu, resulta que HE TINGUT UNA ALTRA "VISIÓ", DE L'ENDEMÀ DE LES ELECCIONS:

Vaig al quiosc a comprar els diaris (i/o em connecto i els llegeixo digitals) i, Ai las!, em trobo dues "col·leccions" de diaris del dia, amb titulars diferents, i, Ai las!, no sé (en la "visió") quins poden ser (podran ser) els autèntics de l'endemà de les eleccions ...

En una col·lecció de diaris, els titulars són del tipus
  • " 'A' GUANYA LES ELECCIONS"
  • " 'B' GUANYA LES ELECCIONS" ... o
  • " 'A' / 'B' SUPERA 'B' / 'A' " ... "L'ELECTORAT PREMIA / CASTIGA 'A' / 'B' " ... o similars
fins aquí diaris i titulars d'unes ELECCIONS "NORMALS" ...

[afegitó: per a més "inri", durant la nit he tingut un "malson", en el que veia, a les seus electorals dels partits, uns celebrant la victòria i els altres decebuts per la derrota ... entre "A" i "B" (!?) ... Quina vergonya tots plegats!]

Però, si és que no s'adonen que són unes ELECCIONS "ESPECIALS" ..., i, Què veig!? ...

Hi ha una altra col·lecció completa de diaris, i els titulars són d'un sol tipus ...
  • "GUANYA LA INDEPENDÈNCIA"
i la gent, homes i dones, grans i joves, pobres i rics, d'orígens i llengües diverses, sense distinció ni exclusió d'ideologia social ... FAN CUA (al quiosc, o a la xarxa), I S'ASSABENTEN AMB IL·LUSIÓ DE LA BONA NOVA ...

Però, serà (només) que "He tingut un altre dream" !?

Addenda (reitero): Algú podria, amb exquisida i rigorosa competència i imparcialitat, fer un estudi tècnicament tan fiable com sigui possible, de COM ES POT OBTENIR EL MAJOR NOMBRE D'ESCONS INDEPENDENTISTES ! ?
ESPANYOLITAT // . . . SENTIR-SE ESPANYOL I NO RENEGAR-NE - [ 1 ]
# Encetant un cicle, o sèrie, d'entrades, dedicades a tractar l'espanyolitat, en diversos aspectes, el sentit, les variants, les seves implicacions, per a entendre el seu capteniment social i polític, sobretot en el context actual, i per a desvetllar i facilitar una reflexió i una elaboració personal, per part del qui se'n sent (però també per part de qui no), en relació amb la identitat nacional catalana i l'aspiració a que la nació catalana esdevingui un estat sobirà.
# Entrades hom pensa que eventualment, o especialment, adients o indicades per a entorns de ciutadans catalans (!) d'origen personal o familiar en terres espanyoles; se'n permet, fins i tot se'n suggereix, la difusió envers i en aquests entorns, per vies i suports diversos, i sigui de forma individual o associativa. SEMPRE AMB TOTAL RESPECTE A L'ALTRE.

=  =  =  =  =  =  =

L'espanyolitat, que no s'ha de confondre amb l' "espanyolisme", s'entén com el sentiment d'identificació d'una persona (o un conjunt d'elles) amb Espanya; el primer que s'ha de fer notar, és que aquesta identificació s'ha d'entendre, també, tenint un sentit nacional, alhora que entenent que això està relacionat, igualment, amb el sentit de que Espanya és una nació. I ho és, una nació, i no seré jo qui ho negui [quan un hom empra la primera persona, ho fa corroborant la seva autoria]; naturalment, en tant que concepte i en tant la seva aplicació, és susceptible de significats i usos al mateix temps opinables.

De tant en tant, en diversos contextos o situacions, algun ciutadà diu, per exemple, "(es que) soy español", o "me siento español", o, per exemple, també "(amo a Catalunya pero) no quiero reunciar a ser andaluza", etc. Possiblement hi ha un cert nombre de ciutadans que, a propòsit del que ha Catalunya n'hem dit la "transició nacional cap a l'estat propi", o el "procés sobiranista", etc., i en una conversa perfectament normal (no cal, per descomptat, que siguin interpel·lats sobre allò, o que se'ls en demani la seva posició), doncs que espontàniament s'expressin d'aquella manera.

Res a dir al respecte!, i, És que hi ha algú que pugui dir-li a un altre, i ja no diguem imposar-li, el que ha de sentir-se?, És que es pot dir a algú que renunciï a la terra d'origen? ... No! ... És honorable, i el contrari no ho seria, no renegar dels orígens personals o familiars de cadascú!

A més, a Catalunya, mai no s'ha demanat a ningú que renunciï a sentir-se espanyol, o andalús, o extremeny, o murcià, o castellà, o gallec, etc., etc., ... (si algú alguna vegada ho hagués fet, o ho fes, escau assegurar que un individu energumen o maleducat, el pot haver sense distinció de raça, de sexe, origen, llengua, formació ... i fins i tot religió).

Hem d'afirmar i afirmem que ningú no és exclòs de formar part de Catalunya, ni de ser cridat a construir entre tots un país i una societat catalana millor.

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

La españolidad, que no se ha de confundir con el "españolismo", se entiende como el sentimiento de identificación de una persona (o un conjunto de ellas) con España; lo primero que ha de hacerse notar, es que esta identificación se ha de entender, también, teniendo un sentido nacional, a la vez que entendiendo que esto está relacionado, igualmente, con el sentido de que España es una nación. Y lo es, una nación, y no seré yo quién lo niegue [cuando uno utiliza la primera persona, lo hace corroborando su autoría]; naturalmente, en tanto que concepto y en tanto su aplicación, es susceptible de significados y usos al mismo tiempo opinables.

De vez en cuando, en diversos contextos o situaciones, algún ciudadano dice, por ejemplo, "(es que) soy español", o "me siento español", o, por ejemplo, también, "(amo a Catalunya pero) no quiero renunciar a ser andaluza", etc.. Posiblemente hay un cierto número de ciudadanos que, a propósito de lo que en Catalunya se ha venido en llamar la "transició nacional cap a l'estat propi", o el "procés sobiranista", etc., y en una conversación perfectamente normal (no hace falta, por descontado, que sean interpelados sobre ello, o que se les demande su posición), pues que espontáneamente se expresen de aquella manera.

¡Nada hay que decir al respecto!, y, ¿Es que hay alguien que puede decirle a otro, y ya no digamos imponerle, lo que se debe sentir?, ¿Es que se puede pedir a alguien que renuncie a la tierra de origen? ... ¡No! ... ¡Es honroso, y lo contrario no lo seria, no renegar de los orígenes personales o familiares da cada cual!

Además, en Catalunya, nunca se ha pedido a nadie que renuncie a sentirse español, o andaluz, o extremeño, o murciano, o castellano, o gallego, etc., etc., ... (si alguien alguna vez lo hubiera hecho, o lo hiciese, cabe asegurar que un individuo energúmeno o maleducado, lo puede haber sin distinción de raza, sexo, origen, lengua, formación ... e incluso religión).

Debemos afirmar y afirmamos que nadie está excluido de formar parte de Catalunya, ni de ser llamado a construir entre todos un país i una sociedad catalana mejor.

=  =  =  =  =  =  =

[Reconeixement a l'entitat SÚMATE (www.sumate.cat) "Asociación de ciudadanos catalanes con orígenes en el resto de España, que ni renunciamos a nuestra identidad, ni a decidir nuestro futuro. Por eso queremos, juntos, construir un nuevo país."]