ESPANYOLITAT // . . . "LOS CATALANES" - [ 2 ]
#
Vegeu la primera entrada [1] del "cicle", a l'entrada
de 24/11/14 (IMPORTANT: vegeu-hi la presentació i l'orientació del
"cicle")]
= = = = = = =
Dèiem que en el sentiment d'espanyolitat, lliurement personal, no hi ha res que impedeixi, al mateix temps, un sentiment de catalanitat; un pot haver nascut a Catalunya, o tal vegada no (o no els seus pares), y naturalment sentir-se català, i de fet hi ha molta, però molta, gent que així ho sent. És un sentiment tan normal com sentir-se de la terra on has nascut, lògicament, però també, no menys lògicament, de la terra a la que potser vas arribar fa molts anys, potser essent un nen (O nena, perquè no hi hagi dubtes de gènere!), o encara que no faci gaire temps, però en la que has arrelat, has pogut lluitar per tirar endavant a la vida, amb la família, on tal vegada, precisament, has format la teva nova i pròpia família, o han nascut els teus fills, y s'hi eduquen o s'hi estan educant, i al seu torn també fan la seva vida, y, no fa falta dir, on un mateix pensa acabar els seus nobles dies, acompanyat dels seus.
Així moltíssims ciutadans de Catalunya, d'origen personal o familiar fora d'ella, se senten plenament catalans, i, Això és meravellós que així sigui!
I podem proposar un "joc", seriosament i alhora entretingut; detectar quantes persones en els entorns més variats, personals, col·lectius, i principalment públics (en qualsevol camp laboral, científic, artístic, esportiu, etc., i, molt significatius, en l'associacionisme cívic, i, perquè no, en l'àmbit polític), dic: quants d'aquests no tenen un o l'altre cognom, O els dos!, d'arrel castellana, sigui que acaben en l'antic patronímic -ez (els nombrosos, López, Sánchez, Rodríguez, etc.), o qualsevol altre cognom. El resultat és extraordinari, És meravellós, una altra vegada, que així sigui! ... En realitat pot ser que per a molt del mateixos ciutadans amb cognoms d'arrel castellana, fins i tot per als que se'n diuen igual (sigui Álvarez o Téllez), això els passi poc o molt desapercebut, i goso dir, que, No hauria de ser!
Clar que, com en tantes altres coses humanes, tampoc no és tan senzill. I és una qüestió que, havent-me cridat sempre l'atenció, en aquest text voldria compartir (vegeu el títol).
L'experiència mostra que en entorns socials predominantment, si més no, d'origen espanyol i de llengua castellana, en àmbits privats o no, en relació amb temes diversos (no tenen perquè ser "polítics"), en el llenguatge, normalment parlant, més o menys informal o col·loquial, i per això, precisament, més espontani (!), amb alguna facilitat sorgeix l'expressió "los catalanes", em refereixo a quan es diu amb el significat de "ells" (no del "nosaltres") ... Em pregunto si, amb tot l'exposat fins ara, incloent-hi la constatació de en quina gran mesura la societat catalana és una sola comunitat, i els seus membres estan indistintament presents en les seves múltiples facetes, les persones que ho diuen són raonablement conscients d'allò i del que, per començar per a elles mateixes, implica ... Ara, quant ho sento!
Si puc aclarir la qüestió, com a mínim ajudar-hi ... Bé, el que penso és que la immensa majoria de les vegades, quan algú diu "los (ells) catalanes", ho fa d'una manera segurament inadvertida, és a dir, no amb ple sentit del sentit (valgui la redundància) d'allò dit, possiblement com a repetició de, o si més no afavorit per allò sentit en un ambient local o generacional precedent. Hem de reconèixer, i, com sempre, respectar, que pot haver entorns familiars en els que el significat de "ells" ("los catalanes") es tingui i es mantingui per voluntat; dèiem, tal com esmentava al principi, que això no hauria de ser perquè pensin que si "se senten catalans" ja no poden "sentir-se espanyols".
Endemés, si els catalans són, per definició i per significat natural i lògic, "els de Catalunya" (com a qualsevol lloc del món, posem per cas, els portuguesos són "els de Portugal"), si resulta que "los catalanes" són "ellos", ja em faig un embolic, en aquest cas, de com queda la pròpia identificació llavors, d'unes persones que viuen en una determinada terra, com no sigui en tant que en qualitat, novament respectable, d' "immigrants"; és de pura lògica. Alguna vegada va aparèixer a Catalunya la temptació de fer que una part de la seva població, d'origen personal o familiar immigrant, I amb molta honra!, es considerés a si mateixa amb la condició d' "immigrant perpetu" (i endemés, "hereditària", o sigui que el fill d'un "immigrant", ja naixeria "immigrant") ... Que trist!, Per a mi fins i tot ofensiu! ... Feliçment i gràcies a tots, això, Fracassà!
El pas natural de les generacions, i el més natural procés d'integració (com en totes les societats), els menys grans i sobretot els més joves, per a ells precisament el més natural (!) és dir "los catalanes" (o "els catalans") amb el significat de "nosotros" (o "nosaltres"). I just ara és quan més ens adonem del tresor que tenim, i davant de l'oportunitat de la història, i de la il·lusió per un nou futur, podem construir un nou país (i no en perjudici d'Espanya, sinó al revés, però això és un altre tema), que l'hem "gestat" entre tots, i el "parirem" entre tots: els catalans (sense cometes).
- - - - - - - - - -
Decíamos
que en el sentimiento de españolidad, libremente personal, nada hay que impida,
al mismo tiempo, un sentimiento de catalanidad; uno puede haber nacido en
Catalunya, o tal vez no (o no los padres), y naturalmente sentirse catalán, y
de hecho hay mucha, pero mucha, gente que así lo siente. Es un sentimiento tan
normal como sentirse de la tierra en la que has nacido, lógicamente, pero
también, no menos lógicamente, de la tierra a la que quizás llegaste hace
muchos años, quizás siendo un niño (¡O niña, para que no haya dudas de
género!), o aunque no haga mucho tiempo, pero en la que has arraigado, has
podido luchar por salir adelante en la vida, con la familia, donde tal vez,
precisamente, has formado tu nueva y propia familia, o han nacido tus hijos, y
se educan o se han educado, y a su vez también hacen su vida, y, no hace falta
decir, donde uno mismo piensa acabar sus nobles días, acompañado de los suyos.
Así
muchísimos ciudadanos de Catalunya, de origen personal o familiar fuera de
ella, se sienten plenamente catalanes, y, ¡Esto es maravilloso que así sea!
Y
podemos proponer un “juego”, seriamente y a la vez entretenido; detectar
cuantas personas en los entornos más variados, personales, colectivos, y
principalmente públicos (en cualquier campo laboral, científico, artístico,
deportivo, etc., y, muy significativos, en el asociacionismo cívico, y, porque
no, en el ámbito político), digo: cuántos de estos no tienen uno u otro
apellido, ¡O los dos!, de raíz castellana, sea que acaben con el antiguo
patronímico -ez (los numerosos ejemplos, como López, Sánchez, Rodríguez, etc.),
o cualquier otro apellido. El resultado es extraordinario, ¡Es maravilloso,
otra vez, que así sea! … En realidad puede ser que para los mismos ciudadanos
con apellidos de raíz castellana, incluso para los que se llamen igual (sea
Álvarez o Téllez), eso les pase poco o mucho desapercibido, y me permito decir,
que ¡No debería!
Claro
que, como en tantas cosas humanas, tampoco esto es tan sencillo. Y es una
cuestión que, habiéndome siempre llamado la atención, en este texto quería
compartir (véase el título).
La
experiencia muestra que en entornos sociales predominantemente, por lo menos,
de origen español i de lengua castellana, en ámbitos privados o no, en relación
con temas diversos (no tienen por qué ser “políticos”), en el lenguaje,
normalmente hablado, más o menos informal o coloquial, y por ello,
precisamente, más espontáneo (¡), con alguna facilidad surge la expresión “los
catalanes”, me refiero a cuando se dice con el significado de “ellos” (no del
“nosotros”) … Me pregunto si, con todo lo expuesto hasta ahora, incluyendo la
constatación de la gran medida en que la sociedad catalana es una sola
comunidad, y sus miembros están indistintamente presentes en sus múltiples
facetas, las personas que lo dicen son razonablemente conscientes de ello y de
lo que, para empezar para ellas mismas, implica … ¡Ahora, cuanto lo siento!
Si
puedo aclarar la cuestión, por lo menos ayudar … Bueno, lo que pienso es que la
inmensa mayoría de las veces, cuando alguien dice "los (ellos)
catalanes", lo hace de una manera seguramente inadvertida, es decir, no
con pleno sentido del sentido (valga la redundancia) de lo dicho, posiblemente
como repetición de, o por lo menos favorecido por lo oído en un ambiente local
o generacional precedente. Debemos reconocer, y, como siempre, respetar, que
puede haber entornos familiares en el que el significado de “ellos” (“los
catalanes”) se tenga y se mantenga por voluntad; decíamos, como citaba al
principio, que esto no debería ser porque piensen que si “se sienten catalanes”
ya no pueden “sentirse españoles”.
Además,
si los catalanes son, por definición y por significado natural o lógico, “los
de Catalunya” (como en cualquier lugar del mundo, pongamos por caso, los portugueses son “los de Portugal”),
si resulta que “los catalanes” son “ellos”, ya me hago un lio, en este caso, de
cómo queda la propia identificación entonces, de unas personas que viven en una
determinada tierra, como no con sea en tanto que en cualidad, nuevamente
respetable, de “inmigrante”; es de pura lógica. Alguna vez surgió, en
Catalunya, la tentación de hacer que una parte de su población, de origen
personal o familiar inmigrante, ¡Y a mucha honra!, se considerara a si misma
con la condición de “inmigrante perpetuo” (i además “hereditaria”, o sea que el hijo de un "inmigrante" ya naceria "inmigrante") … ¡Que
triste!, ¡Para mi incluso ofensivo! … Felizmente y gracias a todos, esto,
¡Fracasó!
El
paso natural de las generaciones, y el más natural proceso de integración (como
en todas las sociedades), los menos mayores y sobre todo los más jóvenes, para
ellos precisamente lo más natural (¡) es decir “los catalanes” (o “els
catalans”) con el significado de “nosotros” (o “nosaltres”). Y justo ahora es
cuando más nos damos cuenta del tesoro que tenemos, y delante de la oportunidad
de la historia, y de la ilusión por un nuevo futuro, podemos construir un nuevo
país (y no en perjuicio de España, si no al revés, pero esto es otro tema), que
lo hemos “gestado” entre todos, y lo vamos a “parir” entre todos: los catalanes
(sin comillas).
= = = = = = =
[Reconeixement a l'entitat SÚMATE (www.sumate.cat) "Asociación de ciudadanos catalanes con orígenes en el resto de España,
que ni renunciamos a nuestra identidad, ni a decidir nuestro futuro. Por
eso queremos, juntos, construir un nuevo país."]
