ESPANYOLITAT // . . . "LOS CATALANES" - [ 2 ]
# Vegeu la primera entrada [1] del "cicle", a l'entrada de 24/11/14 (IMPORTANT: vegeu-hi la presentació i l'orientació del "cicle")]

=  =  =  =  =  =  =

Dèiem que en el sentiment d'espanyolitat, lliurement personal, no hi ha res que impedeixi, al mateix temps, un sentiment de catalanitat; un pot haver nascut a Catalunya, o tal vegada no (o no els seus pares), y naturalment sentir-se català, i de fet hi ha molta, però molta, gent que així ho sent. És un sentiment tan normal com sentir-se de la terra on has nascut, lògicament, però també, no menys lògicament, de la terra a la que potser vas arribar fa molts anys, potser essent un nen (O nena, perquè no hi hagi dubtes de gènere!), o encara que no faci gaire temps, però en la que has arrelat, has pogut lluitar per tirar endavant a la vida, amb la família, on tal vegada, precisament, has format la teva nova i pròpia família, o han nascut els teus fills, y s'hi eduquen o s'hi estan educant, i al seu torn també fan la seva vida, y, no fa falta dir, on un mateix pensa acabar els seus nobles dies, acompanyat dels seus.

Així moltíssims ciutadans de Catalunya, d'origen personal o familiar fora d'ella, se senten plenament catalans, i, Això és meravellós que així sigui!

I podem proposar un "joc", seriosament i alhora entretingut; detectar quantes persones en els entorns més variats, personals, col·lectius, i principalment públics (en qualsevol camp laboral, científic, artístic, esportiu, etc., i, molt significatius, en l'associacionisme cívic, i, perquè no, en l'àmbit polític), dic: quants d'aquests no tenen un o l'altre cognom, O els dos!, d'arrel castellana, sigui que acaben en l'antic patronímic -ez (els nombrosos, López, Sánchez, Rodríguez, etc.), o qualsevol altre cognom. El resultat és extraordinari, És meravellós, una altra vegada, que així sigui! ... En realitat pot ser que per a molt del mateixos ciutadans amb cognoms d'arrel castellana, fins i tot per als que se'n diuen igual (sigui Álvarez o Téllez), això els passi poc o molt desapercebut, i goso dir, que, No hauria de ser!

Clar que, com en tantes altres coses humanes, tampoc no és tan senzill. I és una qüestió que, havent-me cridat sempre l'atenció, en aquest text voldria compartir (vegeu el títol).

L'experiència mostra que en entorns socials predominantment, si més no, d'origen espanyol i de llengua castellana, en àmbits privats o no, en relació amb temes diversos (no tenen perquè ser "polítics"), en el llenguatge, normalment parlant, més o menys informal o col·loquial, i per això, precisament, més espontani (!), amb alguna facilitat sorgeix l'expressió "los catalanes", em refereixo a quan es diu amb el significat de "ells" (no del "nosaltres") ... Em pregunto si, amb tot l'exposat fins ara, incloent-hi la constatació de en quina gran mesura la societat catalana és una sola comunitat, i els seus membres estan indistintament presents en les seves múltiples facetes, les persones que ho diuen són raonablement conscients d'allò i del que, per començar per a elles mateixes, implica ... Ara, quant ho sento!

Si puc aclarir la qüestió, com a mínim ajudar-hi ... Bé, el que penso és que la immensa majoria de les vegades, quan algú diu "los (ells) catalanes", ho fa d'una manera segurament inadvertida, és a dir, no amb ple sentit del sentit (valgui la redundància) d'allò dit, possiblement com a repetició de, o si més no afavorit per allò sentit en un ambient local o generacional precedent. Hem de reconèixer, i, com sempre, respectar, que pot haver entorns familiars en els que el significat de "ells" ("los catalanes") es tingui i es mantingui per voluntat; dèiem, tal com esmentava al principi, que això no hauria de ser perquè pensin que si "se senten catalans" ja no poden "sentir-se espanyols".

Endemés, si els catalans són, per definició i per significat natural i lògic, "els de Catalunya" (com a qualsevol lloc del món, posem per cas, els portuguesos són "els de Portugal"), si resulta que "los catalanes" són "ellos", ja em faig un embolic, en aquest cas, de com queda la pròpia identificació llavors, d'unes persones que viuen en una determinada terra, com no sigui en tant que en qualitat, novament respectable, d' "immigrants"; és de pura lògica. Alguna vegada va aparèixer a Catalunya la temptació de fer que una part de la seva població, d'origen personal o familiar immigrant, I amb molta honra!, es considerés a si mateixa amb la condició d' "immigrant perpetu" (i endemés, "hereditària", o sigui que el fill d'un "immigrant", ja naixeria "immigrant") ... Que trist!, Per a mi fins i tot ofensiu! ... Feliçment i gràcies a tots, això, Fracassà!

El pas natural de les generacions, i el més natural procés d'integració (com en totes les societats), els menys grans i sobretot els més joves, per a ells precisament el més natural (!) és dir "los catalanes" (o "els catalans") amb el significat de "nosotros" (o "nosaltres"). I just ara és quan més ens adonem del tresor que tenim, i davant de l'oportunitat de la història, i de la il·lusió per un nou futur, podem construir un nou país (i no en perjudici d'Espanya, sinó al revés, però això és un altre tema), que l'hem "gestat" entre tots, i el "parirem" entre tots: els catalans (sense cometes).

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Decíamos que en el sentimiento de españolidad, libremente personal, nada hay que impida, al mismo tiempo, un sentimiento de catalanidad; uno puede haber nacido en Catalunya, o tal vez no (o no los padres), y naturalmente sentirse catalán, y de hecho hay mucha, pero mucha, gente que así lo siente. Es un sentimiento tan normal como sentirse de la tierra en la que has nacido, lógicamente, pero también, no menos lógicamente, de la tierra a la que quizás llegaste hace muchos años, quizás siendo un niño (¡O niña, para que no haya dudas de género!), o aunque no haga mucho tiempo, pero en la que has arraigado, has podido luchar por salir adelante en la vida, con la familia, donde tal vez, precisamente, has formado tu nueva y propia familia, o han nacido tus hijos, y se educan o se han educado, y a su vez también hacen su vida, y, no hace falta decir, donde uno mismo piensa acabar sus nobles días, acompañado de los suyos.

Así muchísimos ciudadanos de Catalunya, de origen personal o familiar fuera de ella, se sienten plenamente catalanes, y, ¡Esto es maravilloso que así sea!

Y podemos proponer un “juego”, seriamente y a la vez entretenido; detectar cuantas personas en los entornos más variados, personales, colectivos, y principalmente públicos (en cualquier campo laboral, científico, artístico, deportivo, etc., y, muy significativos, en el asociacionismo cívico, y, porque no, en el ámbito político), digo: cuántos de estos no tienen uno u otro apellido, ¡O los dos!, de raíz castellana, sea que acaben con el antiguo patronímico -ez (los numerosos ejemplos, como López, Sánchez, Rodríguez, etc.), o cualquier otro apellido. El resultado es extraordinario, ¡Es maravilloso, otra vez, que así sea! … En realidad puede ser que para los mismos ciudadanos con apellidos de raíz castellana, incluso para los que se llamen igual (sea Álvarez o Téllez), eso les pase poco o mucho desapercibido, y me permito decir, que ¡No debería!

Claro que, como en tantas cosas humanas, tampoco esto es tan sencillo. Y es una cuestión que, habiéndome siempre llamado la atención, en este texto quería compartir (véase el título).

La experiencia muestra que en entornos sociales predominantemente, por lo menos, de origen español i de lengua castellana, en ámbitos privados o no, en relación con temas diversos (no tienen por qué ser “políticos”), en el lenguaje, normalmente hablado, más o menos informal o coloquial, y por ello, precisamente, más espontáneo (¡), con alguna facilidad surge la expresión “los catalanes”, me refiero a cuando se dice con el significado de “ellos” (no del “nosotros”) … Me pregunto si, con todo lo expuesto hasta ahora, incluyendo la constatación de la gran medida en que la sociedad catalana es una sola comunidad, y sus miembros están indistintamente presentes en sus múltiples  facetas, las personas que lo dicen son razonablemente conscientes de ello y de lo que, para empezar para ellas mismas, implica … ¡Ahora, cuanto lo siento!

Si puedo aclarar la cuestión, por lo menos ayudar … Bueno, lo que pienso es que la inmensa mayoría de las veces, cuando alguien dice "los (ellos) catalanes", lo hace de una manera seguramente inadvertida, es decir, no con pleno sentido del sentido (valga la redundancia) de lo dicho, posiblemente como repetición de, o por lo menos favorecido por lo oído en un ambiente local o generacional precedente. Debemos reconocer, y, como siempre, respetar, que puede haber entornos familiares en el que el significado de “ellos” (“los catalanes”) se tenga y se mantenga por voluntad; decíamos, como citaba al principio, que esto no debería ser porque piensen que si “se sienten catalanes” ya no pueden “sentirse españoles”.

Además, si los catalanes son, por definición y por significado natural o lógico, “los de Catalunya” (como en cualquier lugar del mundo, pongamos por caso, los portugueses son “los de Portugal”), si resulta que “los catalanes” son “ellos”, ya me hago un lio, en este caso, de cómo queda la propia identificación entonces, de unas personas que viven en una determinada tierra, como no con sea en tanto que en cualidad, nuevamente respetable, de “inmigrante”; es de pura lógica. Alguna vez surgió, en Catalunya, la tentación de hacer que una parte de su población, de origen personal o familiar inmigrante, ¡Y a mucha honra!, se considerara a si misma con la condición de “inmigrante perpetuo” (i además “hereditaria”, o sea que el hijo de un "inmigrante" ya naceria "inmigrante") … ¡Que triste!, ¡Para mi incluso ofensivo! … Felizmente y gracias a todos, esto, ¡Fracasó!

El paso natural de las generaciones, y el más natural proceso de integración (como en todas las sociedades), los menos mayores y sobre todo los más jóvenes, para ellos precisamente lo más natural (¡) es decir “los catalanes” (o “els catalans”) con el significado de “nosotros” (o “nosaltres”). Y justo ahora es cuando más nos damos cuenta del tesoro que tenemos, y delante de la oportunidad de la historia, y de la ilusión por un nuevo futuro, podemos construir un nuevo país (y no en perjuicio de España, si no al revés, pero esto es otro tema), que lo hemos “gestado” entre todos, y lo vamos a “parir” entre todos: los catalanes (sin comillas).

=  =  =  =  =  =  =

[Reconeixement a l'entitat SÚMATE (www.sumate.cat) "Asociación de ciudadanos catalanes con orígenes en el resto de España, que ni renunciamos a nuestra identidad, ni a decidir nuestro futuro. Por eso queremos, juntos, construir un nuevo país."]

ENS HEM CANSAT DE SER "MASSOQUES"

Estava rumiant sobre com ha anat la relació de Catalunya amb l'Estat Espanyol (podria dir també Espanya, però en aquest sentit no és estrictament el mateix), com les han gastat ("ells"), i com ens ha anat (a "nosaltres"). I els temps recents, i els que corren, i els que estan a venir, fan pensar una sèrie de coses. Per exemple, i d'entrada, que l'Estat Espanyol ha fracassat històricament, sempre i cada vegada, en modernitzar-se, realment i essencialment, no en si abans hom "anava en carro" i ara hom pot "anar en AVE" (Ostres!, també en això "spain is diferent", però en senyal d'ostentació, "más que nadie", i és clar d'ineficiència, però "ya no tiene marcha atrás" ... i "alguien lo pagará") ... vaja, com més ho mires, més comproves quin és el tarannà tradicional i secular espanyol, i que, No volen canviar!.

Per això, ara és l’hora, el dia, la setmana, el mes, l’any 2015 (!) per a ENTRE TOTS i PER A TOTS constituir un estat sobirà per a construir un país millor. Un estat del segles XXI, de la nova era social del món i la humanitat!, no en l’estat del que fins ara formem part, del segle XIX (com a mínim), com ho ha tornat a demostrar, i cada dia que passa més.

Una altra cosa que dóna per a pensar-hi, i preocupar-se'n, molt, és les creixents trifulgues “dreta”-“esquerra” en el marc polític espanyol i, atenció, en paràmetres polítics espanyols, d'un contingut i d'un estil, (in)dignes de fa cent anys (!), amb una demagògia, un cabdillisme, un populisme (i un "lerrouxisme"), que són un insult al sentit comú de la gent, a la intel·ligència de la reflexió, a la seriositat de l'actuació, etc., en definitiva, un ENGANY als ciutadans, especialment als més vulnerables (i potser per això, però no s'ha de generalitzar, més dissortadament "aptes" per caure-hi), i, encara més atenció, amb les conseqüències que van tenir (i no és brandar espectres, és revisar la història).

Sempre, això sí, havent Catalunya de sacrificar els seus drets nacionals naturals, i en conseqüència haver la societat catalana de suportar-ne les feixugues càrregues subsegüents (com la darrera vegada amb la transició, en que les esquerres espanyoles, i alguna catalana, que reconeixien el dret a l’autodeterminació, suposo que per a engatussar-nos, i després “de lo dicho nada”, naturalment ja no dic les dretes que ni això). I havent de tirar endavant a "peu coix i una mà lligada a l'esquena" per a sobreviure com a llengua, cultura, estructura econòmica, serveis socials, etc.

I encara més, la història també demostra com Catalunya ha estat arrossegada per dinàmiques destructives d’abast general, a partir de règims (siguin monarquia o república) i governs (siguin de dretes o d'esquerres) de l'Estat Espanyol, tot i que també amb algun grau de "seguidisme" (santa innocència, o no-santa consciència) de grups o partits catalans, més o menys per obediència a partits espanyols o per ignorància pròpia (que ja és dir).

Tot, per sempre també, Catalunya i la societat catalana (Ei, tots eh, que aquí "paguem" tots i "cobrem" tots!), tornar a ser negada i vilipendiada; ja no compta si votes Calvo-Sotelo per a President del Govern Espanyol, l'endemà del 23F, per a reforçar la democràcia espanyola, tot i el seu programa de regressió autonòmica, amb la LOAPA posterior d'UCD i PSOE (per cert, tractant-se d'això, i com a "premi", el Rei d'Espanya al dia següent convoca una cimera de partits ... sense CiU ni PNB, i els altres callen), ja no compta si salves la governabilitat de l'Estat en moments clau (en relació, per exemple, amb Europa), donant suport a les polítiques generals d'UCD, PSOE, PP o qui sigui, en situacions crítiques de descrèdit d'uns o altres, ja no compta si l'europeisme català modern i modernitzador (recordem allò espanyol de "Santiago y cierra Espanya") facilita l'entrada a la Unió Europea o l'adopció de l'euro, o, tantes i tantes altres vegades que des de Catalunya s'ha prioritzat l'Estat Espanyol  ... a sí, perquè Catalunya pensava que si l'estat s'ensorrava, o quedava fora d'Europa, això seria dolent per a ella ... Ui, quin egoisme, quin maquiavelisme!? ;-) ... Això, era la "tercera via", intentada del dret i del revés, en els darrers 150 anys, amb el resultat per tots conegut: sentència del Tribunal Constitucional, i tot el que se n'ha derivat, I amb el que ens amenacen!.

Corol·lari: no deixen anar la “mamella”, però, a més, la mosseguen. Psicoanàlisi pur: fase oral destructiva, també anomenada “sàdica”, en el model Freud-Abraham, mooolt primitiva ... i, ja posats, clar que a l’altra banda potser hi havia hagut una actitud “masoquista” ... però, Sabeu quina és la gràcia més gran de tot el “procés”? ... DONCS QUE ENS N’HEM ADONAT I ENS HEM CANSAT DE SER “MASSOQUES”, VISCA!.

Ara , nosaltres SÍ QUE PODEM (primera persona del plural del present d’indicatiu del verb “poder”)!

ESPANYA // CASTELLA ... CATALUNYA ...! - [ 2 ]

# Vegeu la primera entrada [1] del "cicle", a l'entrada de 12/11/14 (IMPORTANT: vegeu-hi la presentació i l'orientació del "cicle")]

=  =  =  =  =  =  =

Fa més de mil anys, a la península ibèrica, els pobles anteriorment romanitzats (celtes, ibers, celtibers, bascs, aquests escassament, reconquerint el territori als àrabs, comencen a esdevenir pobles prou diferenciats, tant per la llengua, com per la consciència d’ésser-ho. En aquesta nostra terra, en el llevant de la península i el nord pirinenc, poblada pels naturals d'aquells temps, apareixen els comtats catalans fundats pel rei franc Carlemany (faig notar que franc no vol dir francès). És el moment del naixement de les nacions ibèriques i d’altres europees.

Guifré I, anomenat el Pilós, al segle IX, unificà aquells comtats i n’esdevé, a títol de Comte de Barcelona, el monarca (també faig notar que per a ésser monarca no cal dir-se forçosament “rei”, fixem-nos que fins i tot actualment a Europa hi ha monarquies a títol de principat, o de ducat, per exemple Luxemburg). El seu net, Borrell II, a resultes d’un atac dels sarraïns a Barcelona, en que el rei franc d’aleshores va ignorar una petició d’ajuda, l’any 988, al segle X, va deixar d’acatar-ne el vassallatge i així Catalunya esdevingué, en les formes de l’època, és clar, un estat sobirà independent (Fa 1026 anys!).

En aquells mateixos temps, cap al centre i el nord cantàbric de la península naixia també una altra nació, la castellana; però cada nació té el seu caràcter, la seva personalitat, i es demostra en els fets.

La nació castellana, tot just nascuda, veu que a llevant del seu territori hi ha una altra de nació, la catalana, amb tots els ets i uts, i podem imaginar-nos com Castella i els seus monarques, ja llavors, es van marcar el propòsit de dominar-la i reduir-la a la seva sola autoritat i identitat (Això és el que encara deia i pretenia, al cap de vuit segles, el “Decreto de Nueva Planta” l’any 1715!). En el meu parer, la mentalitat castellana d'estat, i de l'estat espanyol en que va convertir-se, no està tranquil·la ni satisfeta si no va conquerint i homogeneïtzant les altres nacions (la gallega, la basca, la catalana); potser és que si no és l’única i la més gran, se sent amenaçada. I aquest seria el seu tarannà; vegem, si no, la seva inclinació imperial; aquesta és, històricament, la matriu del que s'ha conegut com Espanya.

[Nota sobre l'origen del nom Hispània (extret de la Wikipedia en llengua espanyola), entre altres hipòtesis): ... (vegeu més avall)]

-  -  -  -  -  -  -  -  -  -

Hace más de mil años, en la península ibérica, los diferentes pueblos anteriormente romanizados (celtas, íberos, celtíberos, vascos, estos escasamente) reconquistando el territorio a los árabes, comienzan a devenir pueblos suficientemente diferenciados, tanto por la lengua, como por la conciencia de serlo. En esta nuestra tierra, en el levante de la península y el norte pirenaico, poblada por los naturales de aquellos tiempos, aparecen los condados catalanes fundados por el rey franco Carlomagno (hago notar que franco no quiere decir francés). Es el momento del nacimiento de las naciones ibéricas y otras europeas.

Guifre I, llamado el Pilós, en el siglo IX, unifica aquellos condados y se convierte, a título de Comte de Barcelona, en el monarca (también hago notar que para ser monarca no hace falta denominarse forzosamente “rey”, fijémonos que incluso actualmente en Europa hay monarquías a título de principado, o de ducado, por ejemplo Luxemburgo). Su nieto, Borrell II, a resultas de un ataque de los sarracenos a Barcelona, en que el rey franco de entonces ignoró una petición de ayuda, en el año 988, el siglo X, dejó de acatarle vasallaje y así Catalunya se convirtió, en las formas de la época, claro está, en un estado soberano independiente (¡Hace 1026 años!)

En aquellos mismos tiempos, hacia el centro y norte cantábrico de la península, nacía también otra nación, la castellana; pero cada nación tiene su carácter, su personalidad, y se demuestra con los hechos.

La nación castellana, recién nacida, ve que a levante de su territorio hay otra nación, la catalana, con todos los atributos, y podemos imaginar como Castilla y sus monarcas, ya entonces, se marcasen el propósito de dominarla y reducirla a su sola autoridad e identidad (¡Esto es lo que aún decía y pretendía, al cabo de ocho siglos, el “Decreto de Nueva Planta” el año 1715!). En mi parecer, la mentalidad castellana de estado, y del estado español en que se convirtió, no está tranquila ni satisfecha si no conquistando y homogeneizando las otras naciones (la gallega, la vasca, la catalana); talvez sea que si no es la única y la más grande, se siente amenazada. Y este seria su talante; veamos, si no, su inclinación imperial; esta es, históricamente, la matriz de lo que se ha conocido como España.

[Nota sobre el origen del nombre Hispania (extraido de la Wikipedia en lengua española), entre otras hipótesis):
Las etimologias más aceptadas actualmente prefieren suponer un origen fenicio de la misma. En 1674, el francés Samuel Bochart, basándose en un texto de Cátulo donde llama a España cuniculosa ('conejera'), propuso que ahí podría estar el origen de la palabra "España". De esa forma, dedujo que en hebreo (lengua semítica, emparentada con el fenicio) la palabra sp’(a) n podría significar «conejo», ya que el término fenicio *i-špʰanim literalmente significa: 'de damanes' (špʰanim es la forma plural de šapʰán, 'damán', Hyrax syriacus), que fue cómo los fenicios decidieron, a falta de un vocablo mejor, denominar al conejo Oryctolagus cuniculus, animal poco conocido por ellos y que abundaba en extremo en la península. Otra versión de esta misma etimología sería ‘i-šp’anim 'Isla de conejos' (o, de nuevo literalmente, damanes). Esta segunda explicación se hace necesaria porque en latín clásico la H se pronunciaba aspirada, haciendo imposible derivarla de la S sorda inicial (Leyes de Grimm y Verner).

Una hipótesis supone que el lexema <spn>, que en hebreo se puede leer como sap’an (שָׁפָן) se tradujo como 'conejo(s)' (en realidad damanes, unos mamíferos similares al conejo extendidos por Africa y el Creciente Fértil). Los romanos, por tanto, le habrían dado a Hispania el significado de 'tierra abundante en conejos', un uso recogido por Cicerón, César, Plinio el Viejo, Catón, Tito Livio y, en particular, Cátulo, que se refiere a Hispania como península cuniculosa (en algunas monedas acuñadas en la época de Adriano figuraban personificaciones de Hispania como una dama sentada y con un conejo a sus  pies).

Comentario adicional propio: En relación con el sentido originario de estas denominaciones antiguas, cabe deducir que tenían, específicamente para los romanos, una concepció utilitaria dentro de su extenso imperio; a la vez que esto también se manifiesta en otras denominaciones como, en el caso de Hispania, Hispania Citerior (o Tarraconense) y Hispania Ulterior. Otro ejemplo de hasta que punto podían ser denominacions instrumentales, y no necesariamente ligadas a marcos territoriales posteriores, seria, igualmente para los romanos, la Galia, con la Galia Transalpina y la Galia Cisalpina (que correspondía a lo que, actualmente es, casi, todo el norte de Italia).]

=  =  =  =  =  =  =

[Reconeixement a l'entitat SÚMATE (www.sumate.cat) "Asociación de ciudadanos catalanes con orígenes en el resto de España, que ni renunciamos a nuestra identidad, ni a decidir nuestro futuro. Por eso queremos, juntos, construir un nuevo país."]

RÈGIM D'UN NOU ESTAT, IDEOLOGIA D'UN NOU GOVERN

Republicans: Votaríeu sí a un estat català independent amb monarquia (inicialment i democràticament establert, que igualment es pot després canviar)?

Monàrquics: Votaríeu sí a un estat català independent amb república (inicialment i democràticament establert, que igualment es pot després canviar)?

Esquerrans: Votaríeu sí a un estat català independent amb govern dretà (inicialment i democràticament votat, que igualment es pot després canviar)?

Dretans: Votaríeu sí a un estat català independent amb govern esquerrà (inicialment i democràticament votat, que igualment es pot després canviar)?

NOMÉS SI PRIMER CATALUNYA ÉS UN ESTAT INDEPENDENT, POT DESPRÉS DECIDIR RÈGIM I IDEOLOGIA ... NO AL REVÉS ... P E R   D E F I N I C I Ó !

NO ÉS ... SÍ ÉS ...

No són unes "eleccions", és un "referèndum"! No és una candidatura "unida" de partits, és una candidatura "unitària" cívica! (ni CDC ni ERC, radicalment NO! com a partits; sí algunes persones, que no haurien de ser moltes, a proposta d'aquells, però A TÍTOL INDIVIDUAL).
És com jo entenc la discutida "llista unitària", i no com se'n parla com una, gairebé, "coalició electoral CDC-ERC", NO!