Comunicat conjunt del Col·lectiu Wilson sobre els efectes comercials de la independència.
1 Catalunya és un país molt obert
a l’exterior. Tant la facturació catalana a fora de Catalunya com les
importacions provinents de l’exterior (inclosa la resta de l’Estat
espanyol) són superiors al 60% del PIB català. El grau d’obertura
exterior de l’economia catalana és, però, el grau que ens pertoca donada
la mida de la nostra economia.
2 El comerç català mostra una
preocupant dependència del mercat espanyol: aproximadament el 50% de
les exportacions catalanes tenen la resta d’Espanya com a destí. Els
països europeus amb mida similar a Catalunya mostren una major
diversificació en el destí i origen de les seves transaccions exteriors.
3 Un factor fonamental per
entendre la desproporcionada importància del mercat espanyol en el
comerç català són les inèrcies creades pel fet que l’economia espanyola
va romandre tancada a l’exterior durant gran part del segle XX. Un segon
factor important per entendre aquesta dependència és la política
d’infraestructures portada a terme per l’Estat espanyol, que s’ha negat
en repetides ocasions a finançar certs projectes d’infraestructura claus
que haurien facilitat el comerç entre Catalunya i la resta d’Europa. Un
clar exemple és el reforçament del corredor mediterrani. Una política
d’infraestructures centralitzadora condueix naturalment a una
centralització en els fluxos comercials.
4 L’actual situació no ha de ser
permanent. Al llarg del temps, les inèrcies del passat s’aniran diluint
fins a assolir un equilibri al que Catalunya tindrà un grau de
diversificació semblant al d’altres països i on les transaccions amb
Espanya haurien de representar un percentatge menor del total de vendes
catalanes a l’exterior. Tot i que aquest procés de diversificació podria
ser considerablement lent, de fet ja és perceptible en les dades
agregades de comerç català: el percentatge d’exportacions catalanes amb
destí a la resta de l’Estat espanyol ha baixat del 57% a l’any 2000
fins el 47% a l’any 2011.
5 Un procés d’independència
podria reduir el comerç entre Catalunya i la resta d’Espanya i accelerar
aquest procés natural de diversificació de mercats. Què passaria si de
sobte deixéssim de vendre a Espanya abans de trobar compradors a la
resta del món? Quins efectes tindria això per l’economia de Catalunya?
Aquesta preocupació és legítima i, adonant-se d’això, certs partits
polítics i els seus analistes han tractat d’atemorir els catalans amb
càlculs catastrofistes que pronostiquen caigudes del PIB català del 9,
16 o fins i tot 19 per cent del PIB català. Són versemblants aquestes
prediccions? La nostra resposta és un clar i contundent NO.
6 El punt de partida dels càlculs
més catastrofistes consisteix a senyalar que les exportacions catalanes
a la resta de l’Estat espanyol constitueixen una xifra superior al 30%
del PIB català. Si la independència comporta una caiguda molt
significativa (per boicots o animadversions) en les compres de productes catalans, s’argumenta, el cost en termes del PIB català pot ser molt elevat també.
7 Sovint s’oblida, però, que les
exportacions son una mesura de producció o facturació i per tant el seu
valor incorpora no només el valor afegit pels exportadors, sinó també el
valor dels béns intermedis emprats en la seva producció. Alguns
d’aquests béns intermedis són produïts a Catalunya, però altres són
importats de l’estranger (cal recordar que dos terços de les
importacions catalanes són béns intermedis). Com a conseqüència, el
percentatge efectiu de valor afegit o PIB català incorporat en
les exportacions catalanes a la resta d’Espanya és significativament
menor i s’ha estimat en un 22.5% del PIB.
8 Sovint s’oblida, també, que els
béns que no es puguin vendre a la resta d’Espanya no es llançaran a les
escombraries. Els empresaris catalans no es quedaran de braços creuats i
intentaran vendre la seva producció a mercats alternatius. Potser a un
preu rebaixat, però en tot cas a un preu positiu. Com a conseqüència, la
pèrdua de valor afegit associada amb una caiguda de les vendes al
mercat espanyol depèn de la rebaixa de preu que s’hauria de fer per
vendre aquests productes a la resta del món.
9 Per generar caigudes del PIB
del 9% com a conseqüència de la independència cal suposar que les
exportacions catalanes a la resta d’Espanya baixaran un 80% i que els
productors catalans hauran de vendre aquests béns a altres països a
meitat de preu. D’aquesta manera el boicot afectaria el 0.8 x 22.5 = 18%
del valor afegit o PIB català, i d’aquest valor afegit en perdríem una
rebaixa equivalent a 0.5 x 18 = 9%. Afortunadament, aquestes hipòtesis
són simplement absurdes i, per tant, les xifres que generen també ho
són.
10 És inversemblant que les exportacions catalanes a la resta d’Espanya arribessin a baixar un 80%:
a/ En primer lloc, un boicot d’aquesta mida tindria conseqüències
gravíssimes per a l’economia espanyola i per tant les amenaces de
boicots pateixen el mateix problema que les amenaces de deixar Catalunya
fora d’Europa: no són creïbles. És a dir, ara els interessa
anunciar-les, però quan arribi el moment, degut als seus propis
interessos trobaran difícil portar-les a terme.
b/ En segon lloc, es fa difícil pensar que els consumidors i
empreses espanyoles fessin boicot a les empreses multinacionals
localitzades a Catalunya com Nestlé, BASF, Volkswagen, Nissan o Repsol
perquè seria difícil distingir si els productes d’aquestes empreses
provenen de Catalunya o d’altres llocs i perquè els mateixos espanyols
no voldrien perjudicar les empreses dels seus socis europeus (com
Volkswagen) i, encara menys, les seves pròpies (com Repsol). L’any 2006,
el conjunt d’empreses multinacionals amb seu fora d’Espanya van aportar
un 40% de la facturació manufacturera catalana i un percentatge no
menor de les exportacions catalanes. Això vol dir que un boicot als
productes catalans difícilment afectaria a més del 60% de les vendes a
Espanya.
c/ En tercer lloc, cal imaginar que hi hauria una major
propensió al boicot pels béns de consum que pels béns de capital o
intermedis. Les dades d’exportacions catalanes de 2011 mostren que només
un terç (1/3) de les exportacions catalanes estan associades amb béns
de consum. Per tant, en un cas extrem en el que el boicot afectés el 50%
dels béns de consum i el 20% dels béns de capital i intermedis produïts
per empreses amb capital majoritàriament català, la caiguda de les
exportacions al mercat espanyol seria només del 0.6 x (1/3 x 50% + 2/3 x
20%) = 18%. Nosaltres pensem que els consumidors i empreses espanyoles
són racionals i que per tant no hi hauria boicot. Però potser ens
equivoquem. En qualsevol cas, és molt improbable que un boicot afectés
més del 18% de les exportacions catalanes a la resta d’Espanya.
11 L’evidència empírica suggereix
que la rebaixa mitjana de preu necessària per vendre els productes
catalans potencialment boicotejats per Espanya a la resta del món es
troba en una forquilla que va del 10% al 40% essent el 25% el valor
emprat per la major part d’economistes. Per calcular la incidència sobre
el PIB català també s’hauria de tenir en compte la part dels costos
dels serveis associats amb transportar aquests béns i serveis als
mercats estrangers que no són pagats a empreses catalanes. Estimem que
aquests costos pagats a estrangers, que equivalen a una reducció en el
preu net de venda, serien com a molt un 10% del valor de les
exportacions.
12 Aquestes observacions ens
porten a la conclusió que, en el pitjor escenari possible, ens trobaríem
amb una caiguda de vendes del 18% i necessitaríem un rebaixa del 40 +
10 = 50% en el preu per recol·locar aquestes vendes. En aquest escenari
molt pessimista la caiguda en el PIB català seria del 0.18 x 0.5 x 22.5 =
2.0%. En el cas més plausible en que la rebaixa en el preu fos només
del 25 + 10 = 35%, la caiguda en el PIB català seria del 0.18 x 0.35 x
22.5 = 1.4% del PIB. I això és encara suposant que els béns de consum
catalans patirien un boicot quasi bé 10 cops (60% vs. 6.5%) més elevat
que el que va patir el cava el 2005! En definitiva, qualsevol escenari
raonable indica que els efectes comercials de la independència tindrien
un impacte relativament petit sobre el PIB català, especialment en
comparació amb el dividend fiscal de la independència, que recordem és
superior al 8% del PIB.
13 Alguns analistes han dibuixat
un escenari encara més catastrofista en què una Catalunya independent
quedaria fora de la Unió Europea, presumiblement pel vot en contra
d’Espanya. Com el nostre col·lectiu va explicar en detall en el
document “Europa, Europa”,
per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de
mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels) Catalunya no necessitaria
formar part de la UE. Només hauria de signar acords bilaterals com els
que té Suïssa. I els tractats de la UE estipulen que els acords
bilaterals d’aquest tipus no exigeixen unanimitat, sinó una majoria
qualificada. A més la legislació europea permetria començar a negociar
aquests acords abans que Catalunya es convertís en un estat sobirà
(vegi’s, per exemple, la comunicació de la Comissió Europea COM(2012)
602 final, de 10 d’octubre de 2012).
14 Sovint s’esmenta que la
independència podria tenir efectes sobre la localització de les
empreses. Per contestar aquesta pregunta cal preguntar-se primer: per
què voldrien marxar les empreses de Catalunya? Naturalment, davant d’un
escenari catastròfic de boicots generalitzats on les vendes a la resta
d’Espanya baixessin un 80% i el PIB català caigués un 9% és concebible
que algunes empreses decidissin evitar el boicot tot “saltant la tanca”.
Cal recordar, però, que la deslocalització és un procés que comporta
costos fixos molt elevats que només serien amortitzats si les empreses
esperessin uns boicots de molt llarga durada. A més, com hem explicat
abans, un escenari on les vendes a la resta d’Espanya caiguessin un 80%
és simplement absurd. Si el boicot acabés resultant en una caiguda
petita del PIB, l’efecte sobre la deslocalització de les empreses també
seria petit.
15 Podria ser que les
multinacionals no volguessin quedar-se a Catalunya perquè el nostre
mercat seria massa petit? Alguns dels països que han captat grans fluxos
d’inversió directa en els darrers anys, com Irlanda o Bèlgica, tenen
economies de mida semblant a la catalana. De fet, les multinacionals
només es preocupen de la mida d’una economia quan aquesta economia està
tancada a l’exterior. Si com hem argumentat abans, la caiguda en el
comerç català fos petita i a més tingués un efecte pràcticament nul en
les empreses amb marques estrangeres (com són les multinacionals), de
nou l’argument de la mida no és de rebut.
16 Això no vol dir, però, que en
una Catalunya independent no hi hauria deslocalitzacions, moviments de
seus a Madrid o tancaments d’empreses. És clar que n’hi hauria, de la
mateixa manera que n’hi ha hagut i en continuaria havent-hi si Catalunya
seguís formant part de l’Estat espanyol. La qüestió clau en la nostra
opinió és l’efecte que la independència catalana tindria sobre els
incentius de les empreses multinacionals a establir noves operacions a
Catalunya i sobre els incentius dels catalans a crear noves empreses. En
aquest sentit cal senyalar dos fets. En primer lloc, la independència
dotaria el govern català de més discrecionalitat i recursos per a portar
a terme inversions en infraestructura o polítiques fiscals que
incrementessin els incentius de les empreses estrangeres a localitzar la
seva producció a Catalunya. En segon lloc, i en matèria de creació de
noves empreses, és difícil imaginar que un futur estat català instaurés
unes regulacions pitjors que les que existeixen actualment a Espanya.
Sense anar més lluny, l’informe “Doing Business”, publicat anualment pel
Banc Mundial situa Espanya en la posició 136 en un ranking de 185
països del món en termes de la facilitat de crear empreses noves. En
matèria de creació d’empreses, un només pot afirmar que “Espanya no és
Uganda” (posició 144 en el ranking) amb la boca ben petita.
