dijous, 10 de setembre del 2015

 

 

  

 

 

Dos més dos són mil. Els efectes comercials de la independència


Dos més dos són mil. Els efectes comercials de la independència
Comunicat conjunt del Col·lectiu Wilson sobre els efectes comercials de la independència.
1 Catalunya és un país molt obert a l’exterior. Tant la facturació catalana a fora de Catalunya com les importacions provinents de l’exterior (inclosa la resta de l’Estat espanyol) són superiors al 60% del PIB català. El grau d’obertura exterior de l’economia catalana és, però, el grau que ens pertoca donada la mida de la nostra economia.

2 El comerç català mostra una preocupant dependència del mercat espanyol: aproximadament el 50% de les exportacions catalanes tenen la resta d’Espanya com a destí. Els països europeus amb mida similar a Catalunya mostren una major diversificació en el destí i origen de les seves transaccions exteriors.

3 Un factor fonamental per entendre la desproporcionada importància del mercat espanyol en el comerç català són les inèrcies creades pel fet que l’economia espanyola va romandre tancada a l’exterior durant gran part del segle XX. Un segon factor important per entendre aquesta dependència és la política d’infraestructures portada a terme per l’Estat espanyol, que s’ha negat en repetides ocasions a finançar certs projectes d’infraestructura claus que haurien facilitat el comerç entre Catalunya i la resta d’Europa. Un clar exemple és el reforçament del corredor mediterrani. Una política d’infraestructures centralitzadora condueix naturalment a una centralització en els fluxos comercials.

4 L’actual situació no ha de ser permanent. Al llarg del temps, les inèrcies del passat s’aniran diluint fins a assolir un equilibri al que Catalunya tindrà un grau de diversificació semblant al d’altres països i on les transaccions amb Espanya haurien de representar un percentatge menor del total de vendes catalanes a l’exterior. Tot i que aquest procés de diversificació podria ser considerablement lent, de fet ja és perceptible en les dades agregades de comerç català: el percentatge d’exportacions catalanes amb destí a la resta de l’Estat espanyol ha baixat del 57% a l’any 2000 fins el 47% a l’any 2011.

5 Un procés d’independència podria reduir el comerç entre Catalunya i la resta d’Espanya i accelerar aquest procés natural de diversificació de mercats. Què passaria si de sobte deixéssim de vendre a Espanya abans de trobar compradors a la resta del món? Quins efectes tindria això per l’economia de Catalunya? Aquesta preocupació és legítima i, adonant-se d’això, certs partits polítics i els seus analistes han tractat d’atemorir els catalans amb càlculs catastrofistes que pronostiquen caigudes del PIB català del 9, 16 o fins i tot 19 per cent del PIB català. Són versemblants aquestes prediccions? La nostra resposta és un clar i contundent NO.

6 El punt de partida dels càlculs més catastrofistes consisteix a senyalar que les exportacions catalanes a la resta de l’Estat espanyol constitueixen una xifra superior al 30% del PIB català. Si la independència comporta una caiguda molt significativa (per boicots o animadversions) en les compres de productes catalans, s’argumenta, el cost en termes del PIB català pot ser molt elevat també.

7 Sovint s’oblida, però, que les exportacions son una mesura de producció o facturació i per tant el seu valor incorpora no només el valor afegit pels exportadors, sinó també el valor dels béns intermedis emprats en la seva producció. Alguns d’aquests béns intermedis són produïts a Catalunya, però altres són importats de l’estranger (cal recordar que dos terços de les importacions catalanes són béns intermedis). Com a conseqüència, el percentatge efectiu de valor afegit o PIB català incorporat en les exportacions catalanes a la resta d’Espanya és significativament menor i s’ha estimat en un 22.5% del PIB.

8 Sovint s’oblida, també, que els béns que no es puguin vendre a la resta d’Espanya no es llançaran a les escombraries. Els empresaris catalans no es quedaran de braços creuats i intentaran vendre la seva producció a mercats alternatius. Potser a un preu rebaixat, però en tot cas a un preu positiu. Com a conseqüència, la pèrdua de valor afegit associada amb una caiguda de les vendes al mercat espanyol depèn de la rebaixa de preu que s’hauria de fer per vendre aquests productes a la resta del món.

9 Per generar caigudes del PIB del 9% com a conseqüència de la independència cal suposar que les exportacions catalanes a la resta d’Espanya baixaran un 80% i que els productors catalans hauran de vendre aquests béns a altres països a meitat de preu. D’aquesta manera el boicot afectaria el 0.8 x 22.5 = 18% del valor afegit o PIB català, i d’aquest valor afegit en perdríem una rebaixa equivalent a 0.5 x 18 = 9%. Afortunadament, aquestes hipòtesis són simplement absurdes i, per tant, les xifres que generen també ho són.

10 És inversemblant que les exportacions catalanes a la resta d’Espanya arribessin a baixar un 80%:
a/ En primer lloc, un boicot d’aquesta mida tindria conseqüències gravíssimes per a l’economia espanyola i per tant les amenaces de boicots pateixen el mateix problema que les amenaces de deixar Catalunya fora d’Europa: no són creïbles. És a dir, ara els interessa anunciar-les, però quan arribi el moment, degut als seus propis interessos trobaran difícil portar-les a terme.
b/ En segon lloc, es fa difícil pensar que els consumidors i empreses espanyoles fessin boicot a les empreses multinacionals localitzades a Catalunya com Nestlé, BASF, Volkswagen, Nissan o Repsol perquè seria difícil distingir si els productes d’aquestes empreses provenen de Catalunya o d’altres llocs i perquè els mateixos espanyols no voldrien perjudicar les empreses dels seus socis europeus (com Volkswagen) i, encara menys, les seves pròpies (com Repsol). L’any 2006, el conjunt d’empreses multinacionals amb seu fora d’Espanya van aportar un 40% de la facturació manufacturera catalana i un percentatge no menor de les exportacions catalanes. Això vol dir que un boicot als productes catalans difícilment afectaria a més del 60% de les vendes a Espanya.
c/ En tercer lloc, cal imaginar que hi hauria una major propensió al boicot pels béns de consum que pels béns de capital o intermedis. Les dades d’exportacions catalanes de 2011 mostren que només un terç (1/3) de les exportacions catalanes estan associades amb béns de consum. Per tant, en un cas extrem en el que el boicot afectés el 50% dels béns de consum i el 20% dels béns de capital i intermedis produïts per empreses amb capital majoritàriament català, la caiguda de les exportacions al mercat espanyol seria només del 0.6 x (1/3 x 50% + 2/3 x 20%) = 18%. Nosaltres pensem que els consumidors i empreses espanyoles són racionals i que per tant no hi hauria boicot. Però potser ens equivoquem. En qualsevol cas, és molt improbable que un boicot afectés més del 18% de les exportacions catalanes a la resta d’Espanya.

11 L’evidència empírica suggereix que la rebaixa mitjana de preu necessària per vendre els productes catalans potencialment boicotejats per Espanya a la resta del món es troba en una forquilla que va del 10% al 40% essent el 25% el valor emprat per la major part d’economistes. Per calcular la incidència sobre el PIB català també s’hauria de tenir en compte la part dels costos dels serveis associats amb transportar aquests béns i serveis als mercats estrangers que no són pagats a empreses catalanes. Estimem que aquests costos pagats a estrangers, que equivalen a una reducció en el preu net de venda, serien com a molt un 10% del valor de les exportacions.

12 Aquestes observacions ens porten a la conclusió que, en el pitjor escenari possible, ens trobaríem amb una caiguda de vendes del 18% i necessitaríem un rebaixa del 40 + 10 = 50% en el preu per recol·locar aquestes vendes. En aquest escenari molt pessimista la caiguda en el PIB català seria del 0.18 x 0.5 x 22.5 = 2.0%. En el cas més plausible en que la rebaixa en el preu fos només del 25 + 10 = 35%, la caiguda en el PIB català seria del 0.18 x 0.35 x 22.5 = 1.4% del PIB. I això és encara suposant que els béns de consum catalans patirien un boicot quasi bé 10 cops (60% vs. 6.5%) més elevat que el que va patir el cava el 2005! En definitiva, qualsevol escenari raonable indica que els efectes comercials de la independència tindrien un impacte relativament petit sobre el PIB català, especialment en comparació amb el dividend fiscal de la independència, que recordem és superior al 8% del PIB.

13 Alguns analistes han dibuixat un escenari encara més catastrofista en què una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea, presumiblement pel vot en contra d’Espanya. Com el nostre col·lectiu va explicar en detall en el document “Europa, Europa”, per seguir al mercat únic i mantenir la lliure circulació de mercaderies (és a dir, per no pagar aranzels) Catalunya no necessitaria formar part de la UE. Només hauria de signar acords bilaterals com els que té Suïssa. I els tractats de la UE estipulen que els acords bilaterals d’aquest tipus no exigeixen unanimitat, sinó una majoria qualificada. A més la legislació europea permetria començar a negociar aquests acords abans que Catalunya es convertís en un estat sobirà (vegi’s, per exemple, la comunicació de la Comissió Europea COM(2012) 602 final, de 10 d’octubre de 2012).

14 Sovint s’esmenta que la independència podria tenir efectes sobre la localització de les empreses. Per contestar aquesta pregunta cal preguntar-se primer: per què voldrien marxar les empreses de Catalunya? Naturalment, davant d’un escenari catastròfic de boicots generalitzats on les vendes a la resta d’Espanya baixessin un 80% i el PIB català caigués un 9% és concebible que algunes empreses decidissin evitar el boicot tot “saltant la tanca”. Cal recordar, però, que la deslocalització és un procés que comporta costos fixos molt elevats que només serien amortitzats si les empreses esperessin uns boicots de molt llarga durada. A més, com hem explicat abans, un escenari on les vendes a la resta d’Espanya caiguessin un 80% és simplement absurd. Si el boicot acabés resultant en una caiguda petita del PIB, l’efecte sobre la deslocalització de les empreses també seria petit.

15 Podria ser que les multinacionals no volguessin quedar-se a Catalunya perquè el nostre mercat seria massa petit? Alguns dels països que han captat grans fluxos d’inversió directa en els darrers anys, com Irlanda o Bèlgica, tenen economies de mida semblant a la catalana. De fet, les multinacionals només es preocupen de la mida d’una economia quan aquesta economia està tancada a l’exterior. Si com hem argumentat abans, la caiguda en el comerç català fos petita i a més tingués un efecte pràcticament nul en les empreses amb marques estrangeres (com són les multinacionals), de nou l’argument de la mida no és de rebut.

16 Això no vol dir, però, que en una Catalunya independent no hi hauria deslocalitzacions, moviments de seus a Madrid o tancaments d’empreses. És clar que n’hi hauria, de la mateixa manera que n’hi ha hagut i en continuaria havent-hi si Catalunya seguís formant part de l’Estat espanyol. La qüestió clau en la nostra opinió és l’efecte que la independència catalana tindria sobre els incentius de les empreses multinacionals a establir noves operacions a Catalunya i sobre els incentius dels catalans a crear noves empreses. En aquest sentit cal senyalar dos fets. En primer lloc, la independència dotaria el govern català de més discrecionalitat i recursos per a portar a terme inversions en infraestructura o polítiques fiscals que incrementessin els incentius de les empreses estrangeres a localitzar la seva producció a Catalunya. En segon lloc, i en matèria de creació de noves empreses, és difícil imaginar que un futur estat català instaurés unes regulacions pitjors que les que existeixen actualment a Espanya. Sense anar més lluny, l’informe “Doing Business”, publicat anualment pel Banc Mundial situa Espanya en la posició 136 en un ranking de 185 països del món en termes de la facilitat de crear empreses noves. En matèria de creació d’empreses, un només pot afirmar que “Espanya no és Uganda” (posició 144 en el ranking) amb la boca ben petita.
Pol Antràs (Ph.D., MIT) Catedràtic de Harvard University
Carles Boix (Ph.D., Harvard) Catedràtic de Princeton University
Jordi Galí (Ph.D., MIT) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)
Gerard Padró i Miquel (Ph.D., MIT) Catedràtic de la London School of Economics
Xavier Sala i Martín (Ph.D., Harvard) Catedràtic de Columbia University
Jaume Ventura (Ph.D., Harvard) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)
Lloc Web: www.wilson.cat
Publicat per